26/1/11

temps, edat i hores

Crepitava el foc davant seu, les hores passaven com una tortugueta avançant entre matolls, la sensació de calor només li arribava a mitja cama. Sobre l'esquena una manta amb tants anys com ell intentava que la fred no s'escolés entre les costelles. A les mans una tassa, ara ja buida, que havia guardat un té calent, amarg.

Havia feinejat per casa tota la tarda, intentant omplir el temps, que anés més ràpid, que les seves mans en moviment no delatessin les intencions del cor. Recollir la roba de la rentadora i penjar-la, lentament, peça per peça amb la parsimònia de qui no té pressa. Anar a buscar llenya per alimentar aquest foc que l'acompanyava, l'única companyia dels dies de l'hivern. Posar les verdures a bullir i mirar-les quan perdien a poc a poc l'estructura, com ell, desfent-se en l'agua dels temps i la calor dels records.

Esperava ara que acabés per fi el dimecres, tot i que no tenia clar perquè. Podia un dijous encara per estrenar canviar allò que tant l'afligia? Ho dubtava però no l'hi quedava una altra que intentar-ho, donar-l'hi una oportunitat al sol que encara havia de sortir, per saber si podia, per fi, reescalfar les ganes que feia temps havia extraviat.

Ganes de somriure, ganes de cridar, ganes d'esbroncar els dies que passaven sense delit. Ganes de despertar-se i sentir el cos viu, actiu i amb la força que tant sovint havia donat per segura. Ganes de fer l'amor i d'enamorar-se, ganes de ballar o de llegir. Ganes de tastar nous plats i paladejar converses al voltant de les cartes. Ganes de viatjar, d'estrenar amistats o de refer records a través d'olors pescades al vol d'una passejada.

Però ja feia anys que no s'omplia del gaudir d'un petit instant, l'edat li havia robat les intencions, el temps s'havia emportat el plaer dels petits instants. Amb aquell passar de les hores que marca les arrugues una a una sobre el cos mentre arrastra tota una vida cap al final. Ells eren l'únic que li estirava una mica la pell, tres vailetots trapelles i sorollosos que un cop al mes el passaven a veure. La quarta generació del seu amor amb Teresa, els grans, fills i nets, ja començaven a semblar-se més a ell que a ells.

S'aixecà i s'acosta a l'àlbum de fotos que guardava sota el moble de l'entrada, imatges dels seus quan eren petits, imatges d'ell abraçant a Teresa envoltats de fills i nets, un somriure del més petit quan ho era tant que encara no sabia a qui somreia... passar les últimes hores fullejant aquells records encapsulats, emmarcats i cada cop més llunyans.

El dijous finalment el trair i mai aixecar el dia....
però el foc es mantingué fidel i s'acomiadà d'ell crepitant... plorant...

10/1/11

fabula de llibertat compartida

De forma automàtica, com tants cops ho havia fet va acostar-se decidida cap a la porta del cotxe, pressionar amb suavitat el mando, posar la mà sobre el pany i clac!

Es va obrir… mai hagués esperat trobar-se’l a dins del cotxe, allà tan tranquil mirant-la, sense immutar-se per la seva presència, dret a sobre el seient. Es va quedar gelada, no sabia com reaccionar. Passats uns segons es va començar a plantejar com havia entrat allà? Com era que no es movia? Perquè la mirava fixament? Li faria mal si el feia fora?

Havia de marxar i no li quedava massa temps, l’esperaven a una reunió prou important com per no voler fer tard. Se’l va mirar per un instant més i va decidir que el millor que podia fer per ell (o seria ella?) era foragitar-lo del cotxe i tornar-li la seva absoluta llibertat.

Però... al donar la volta al cotxe per fer-lo sortir espantant-lo des del costat del copilot... ell (o ella si es mostrava tant tossuda?) va fer un salt cap al seient i l’esperava mirant-se-la... en la mateixa posició del primer instant. Va gesticular bruscament però el seu estat anímic no va variar ni un pel, no va apartar els ulls, no va moure les ales ni va arrencar el vol... tenia un ocell a dins el cotxe!

Al final, desprès de 10 minuts de intents infructuosos va decidir pujar al cotxe i emportar-se’l... si allò era el que ell volia! Ella no podia fer-hi més! Va arrencar el motor i va fer via a l’autopista per dirigir-se més tard cap a les muntanyes. En tota l’estona ell (havia decidit que només podia ser masculí mostrant-se tant poc dialogant...) no va deixar de mirar-la, quiet al seient del copilot. Quan va arribar a les portes de l’escola a Ribes, es va girar cap a ell pensant si havia d’obrir les finestres perquè respirés mentre el cotxe estava parat.

I just en aquell moment l’ocellet va baixar el cap lleugerament... un instant de diàleg que ella va entendre com un gràcies i va obrir la porta. Els dos van sortir i desprès de sobrevolar-la per uns segons el petit dimoni de llibertat amb aquelles rogenques es va dirigir amb l’aire fred de la muntanya cap als cims que tancaven l’horitzó...



















Pájaros en el pantanal Mato Grosso en Brasil.
Foto de National Geografic

4/1/11

pels inicis

Desprès d'alguns posts de despedida més o menys
plens de desitjos, de reflexions, de proposits...
.
Desprès d'haver materialitzat ja el canvi d'any,
diferent i nou, ple d'acció, de sabors i detalls...
.
Avui toca un post de principis, una definició
d'objectius per l'any que acabem d'estrenar,
com un nado que fa els seus primers somriures
que desde la cuna encara fa els primers intents,
més o menys maldestres, més o menys ben orientats
però plens d'acció, d'actitud i de ganes.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
i per acompanyar aquests ulls replets d'intencions
unes paraules de 1896 del poeta Rabindranath Tagore

Los que desean sentar-se, cerrar los ojos
y meditar para saber si el mundo dice la verdad o miente,
pueden hacerlo. Es su elección. Pero yo, mientras tanto,
con los ojos hambirentos que no pueden ser satisfetchos
miraré el mundo en pleno día.