12/6/11

un dit petit apretat...

Quant es va poder treure definitivament les bambes, desprès de la caminada, els seus peus clamaven venjança... tant de temps fent quilometres conjuntament, gaudint d'excursions, atravessant rius, tant útils que li havien estat!
Però les sabates, com les eines i les estrategies, acaben fent-se velles i deixant-nos a l'estacada a mitja pujada. Perquè això si que ho tenia clar... les sabates mai es trenquen a l'armari, les coses que em fet servir molt de temps i acaben per fer-nos mal, per molestar-nos o no ser-nos útils... ho fan a mitja feina...

Però al revès de molta de la gent que tenia al voltant, ella s'adonava que com a mínim hi posava atenció. Tenia amigues i conegudes que seguien cantant les lloances d'aquelles sabatetes de xarol que portaven de petites, amics i veïns que seguien posant-se aquelles xiruques - Perfectes per anar a la muntanya! ... que ni tan sols suportaven un passeig per la vorera de casa, europeus del nord que desprès de 20 anys vivint a una de les zones més caluroses de la peninsula seguien tenint a mà les catiusques... - A tocar de la porta, per quan plogui....

Per tant, agafa les sabates, amb suavitat i recordant tots aquells moment passats cojuntament les dipositar al contenidor amb molt de carinyu... i va desempaquetar la caixa de bambes noves, d'eines per obrir camí ara que havia crescut i les sabates velles ja no calçaven els seus peus d'avui.