23/4/08

de regal... la rosa dels vents que ens orienti

St Jordi, 23 d'abril, el dia del llibre que adorna els menjadors de Catalunya, dia de les roses de l'ikea, dia en que aquells que estimen s'atreveixen a expressar el que senten, i els que no ens hem d'aguantar...

És el que hi ha, en aquest món tothom ens aconsella, ens orienta, ens ajuda, ens protegeix, ens modela, ens dirigeix, ens influeix, ens recomana, ens guia, ens...


Ens rés, cada cop més em faig conscient de la força de cada individu, del caràcter innat i la llibertat en la construcció personal de cada criatura. De la inutilitat de cercà en la gent actituds i valors que no sorgeixin d'ells mateixos, a poc a poc, interioritzo la meva feina, la realitat introspectiva del creixement de cadascú.

I us preguntareu, què te a veure aixó amb el fet que sigui el dia de St Jordi? i amb la foto?...

doncs molt simple, avui segueixo creixent en solitari, molt ben acompanyada per altres individus que, com jo, van fent el seu camí, la seva própia evolució. No és que em senti sola o abandonada, o que necessiti un polvo, com pensen alguns, o una parella, com pensen d'altres, i que per això la necessitat em fa escriure amb ràbia...

És que avancem... continuament... de vegades has realitzat trams amb molt bona companyia però les rutes, les brúixules i els mapes personals ens porten a espais, pensaments i actituds diferents, ens separen amb un trencament sobtat i ruidós o ens allunyen, lentament, com un riu que al anar creixent ens impedeix de creuar i recuperar-nos mútuament...

Sovint a l'altre costat del riu, deixes quelcom que no vols oblidar, però hi ha novetats i molta companyia en la nova riba i el temps va passant... i els dies s'allarguen... i després s'escurçen... i quan vols recuperar l'amic o amiga, l'antic pilar, l'hombro en que havies vessat llagrimes, el colega de viatges, la companya de farres, el dels cafes a mitja tarda o els sopars entre setmana... resulta que ja no hi és....que el vent se la emportat en direcció contraria...

17/4/08

parlant de...

parlant de relacions pendulars un exemple...

la meva interacció comunicativa amb les noves tecnologies,
la dificultat per mantenir una estabilitat i hàbit d'actualització

posats a definir diría que tinc una relació íntima
i pendular amb el blog, l'absorveixo sense miraments,
quan el necessito, de vegades quan crec que em necessita,
quan penso que es deu sentir abandonat intento cuidar-lo
un temps encara que em supsosi un esforç...
una realció de codependència psicológica,
quan el tinc molt aprop ja no el desitjo,
sento que m'absorveix i quan s'allunya el reclamo
i necessitu que pensi en mi o m'enfado!
identicament identic que algunes
de les meves relacions sentimentals

respecte el fotolog en canvi... és com una altra part
de les meves relacions "sentimentals",
l'utilitzo, em puja la moral, m'alegra algun dia,
fomenta la meva vena més exibicionista,
és com està de discoteques una d'aquelles raríssimes nits
en què no saps que ha passat pero ets l'única noia de la pista,
deixo que m'endolceixi una estoneta però em costa aprofundir-hi...
...
...
...
...
...
...
és el que passa desprès de sis hores de feina al despatx,
he perdut el seny i la raó entre els xips de de l'ordinador,
perdoneu-me vaig a recuperar-los!
...
Petons dolços de mandarina

10/4/08

relacions pendulars

Estar sis hores seguides asseguda davant la mateixa pantalla
provoca una desconnexio del temps real en el meu cervellet.

I em transporta a una sensació que fins ara només havia viscut
a les aules que han anat formant part de la meva vida.

És una sensació de pensament profund i de reflexió personal
que quan analitzo amb més tranquil.litat acaba mostrant
una irremediable superficialitat i una vaga inconsistència.

Avui m'ha donat per reflexionar...
(tot aixó mentre intento escriure les memories...
vaig per mal camí) sobre les relacions pendulars
que han anat formant part de la meva vida.
M'explico, per mi la definició de relació pendular
descriu aquelles amistats amb qui no comparteixo
un contacte establert i rutinari, creat per anys de convivència.

Són aquelles relacions que no tenen un principi clar,
a partir del qual puguis definir un contacte consistent
i una mutua necessitat, són gent que ha aparegut en la meva vida
a partir de situacions diverses, gent a qui de vegades
ja coneixia però amb qui va costar entrar a una relació
més íntima i confiada.
Això però no vol dir que siguin més o menys importants
que relacions més estables, sencillament no necessitem
trobar-nos per saber que l'altre és allà pel que faci falta.

En són pocs a la meva vida i segurament els podria
comptar amb els dits d'una mà, però són aquell recolzament
que em permet no sentir-me mai realment sola,
perquè no em cal veure'ls al meu costat per saber que hi són,
no em cal explica tot allò que em passa per saber que em coneixen,
no em cal definir cada sensació per saber que la comprenen
i sobretot no em cal demanar assessorament perquè em caigui
aquella repassada, consell, xarla o abraçada que necessito.

Petons a tot els penduls de la meva vida,
Us hagueu reconegut o no en aquesta descripció
tina

PD. vaig a treballar abans no em fotin fora...

8/4/08

mecagun la paternitat irresponsable!

no he pogut evitar-ho...
pot amb el meu grau d'implicació...
acabaran amb la meva creença irracional de la bondat humana...

perquè porten 9 mesos algu al ventre
per desentendresen durant més de 15 anys?

perquè el muden per rams,
el disfressen per carnaval,
l'enterren amb regals per Nadal,
però són incapaços de assistir a 2 hores de xerrada
per informar-se d'alló que afirmen els fa tanta por???

mecagun la meva bona fe!!!

7/4/08

blau

un color portable a qualsevol situació,
que tothom hauria de tenir representat a
l'armari de les emocions.
Em recorda el peix cru... perquè serà???
He de dir també que malgrat sovint se'l catalogi
com el color de la tranquilitat pot tenir un punt
de blau elèctric, de locura i vivencies al 100%.

Jo tinc el meu, un to de blau amb un punt de calma i
un punt de picant, amb un to suau i recollidor i un altre
costat gamberro i picaron...

que us heu perdut fa estona???
no us preocupeu, suposo que qui l'havia d'entendre
ja ho farà...
el ritme de feina i vida social no em premet més acció
blogaire però prometo retornar en breu quan hagi enllestit
la punyetera memória !!!!

petons a tots i sobretot al blau que s'ha sentit abandonat!!!
TINA