28/01/12

De vegades sona el despertador i em llevo,
però despertar-se ja costa més...

Aquests dies sento que no acabo de ser allà on he de ser, que no formo part d'aquest tant per cent de la població que es sent satisfeta de la vida que porta. Això no vol dir que la meva vida no sigui per estar-ne satisfet! 

De fet si fos la d'algu altre em semblaria d'alló més interessant, segur que m'envejaria en alguns moments i pensaria com pot ser que fent el que faig, amb gent que m'estima, amb reptes endavant, aprenent cada dia... pensi que no n'hi ha prou.

Llavors vaig veure la foto que la rateta de la meva llibreria em va deixar sobre la tauleta... i em vaig adonar que segurament el que em passa és que ja n'estic farta de tanta màscara, tant d'ego contingut o explosiu, del meu i del dels altres.

Però que fer sense màscara! 
Puc caminar al dia a dia en mig de la gent sense un rostre que mostra que sigui identificable? 
Em puc presentar sense barreres?
Us puc ensenyar com de lleig i de bonic és el que jo penso?
Puc mostrar-vos com de dolenta i innocent puc arribar a ser?
...
i sobretot
...
Com fer-ho?



















foto robada del blog de la rata sàvia, que havia robat la foto a no se qui i no se quan...
és el que tenen les rates que sovint costa de controlar quan se't colen a casa, al cor o al cervell...

23/01/12

Avui una proposta interessant, d'un blog interessant!


http://www.devoradoradelibros.com/

31/12/11

Último Brindis 2011!


Para hoy que es presente apunto de convertir-se en recuerdo pasado... 
un poema de Nicanor Parra, porque aunque hable de tiempo futuro, es ese futuro inmediato, el que nos ocupa el presente, el que viene justo después del ahora que acaba de pasar ante nuestros ojos. 
Porque os tenga mas cerca o mas lejos, aquellos a los que amo, a los que a veces he odiado, a los que llamo y a los que solo chocamos en algún momento. Formáis parte de mis recuerdos, estáis ahora presentes en mi corazón ahora y deseo para este futuro cercano, que estrenamos en breve, poder encontrar un tiempo para compartir. 
Un beso, un gran abrazo y mucha suerte en 2012!!!


Último Brindis



Lo queramos o no
sólo tenemos tres alternativas:
el ayer, el presente y el mañana.

Y ni siquiera tres 
porque como dice el filósofo 
el ayer es ayer 
nos pertenece sólo en el recuerdo: 
a la rosa que ya se deshojó 
no se le puede sacar otro pétalo.

Las cartas por jugar 
son solamente dos: 
el presente y el día de mañana.

Y ni siquiera dos 
porque es un hecho bien establecido 
que el presente no existe 
sino en la medida en que se hace pasado 
y ya pasó... 
como la juventud.

En resumidas cuentas 
sólo nos va quedando el mañana: 
yo levanto mi copa 
por ese día que no llega nunca 
pero que es lo único
de lo que realmente disponemos.
Nicanor Parra



11/10/11

una nit qualsevol... una noche cualquiera...

Porque hay días en que encerrarse en casa es indispensable...

Después de un fin de semana lleno de grandes momentos,
de música que hace saltar el corazón y levanta sonrisas,
de sol que calienta comidas y acoge confidencias,
una noche de calma, una mañana de viaje, buena compañía
y 5 horas de cine, de fantasía y sueños.

Hoy después de trabajar, de compartir 
y de crecer acompañando
un rato de soledad, cerrando temas
una noche de escuchar grandes frases...

Y una actitud, recuperada con una foto
que me lleva a la sensación de la vuelta de un gran viaje
cuando te sientes solo, cuando has cerrado un camino,
cuando toca crear un sueño nuevo y el camino está aún
para empezar a descubrir, para imaginar aún con que escribir....

















 Perquè hi ha dies en què tancar-se a casa és indispensable...

Despres d'un cap de setmana ple de grans moments,
de música que fa saltar el cor i aixeca somriures,
de sol que cescalfa dinars i acull confidències,
una nit de calma, un matí de viatge, bona companyia
i 5 hores de cine, de fantasía i somnis.

Avui despres de treballar, de compartir 
i de creixer acompanyant
una estona de solitud, tancant temes
una nit per escoltar grans frases...

I una actitud, recuperada en una foto
que em porta a la sensació de la tornada d'un gran viatge
quan et sents sol, quan has tancat un camí,
quan toca crear un somni nou i el camí està encara
per començar a descubrir, per imaginar encara amb què escriure...

08/09/11

Definitivament instal·lada al pis...
 sense TV, quasi sense cobertura,
encara sense internet...

Algu em pot fer arribar aquell aparell, 
que quan anavem a l'escola 
el meu pare feia servir per escoltar 
una gent que no parava de xerrar?
al cotxe de vegades, quan se'm acaba el CD,
tambè em sembla que els sento?
durant una època es deia que era el millor 
espai on seguir una tertúlia intel·ligent?

Si en teniu una avorrida a casa, 
m'alegrarà els esmorzars!!!
Copyright All rights reserved by Teka e Fabi®

15/08/11

E
S
P
E
R
A
R
.
.
.








un segon, dos minuts, tres hores, quatre dies, cinc setmanes,
sis mesos, set anys, vuit quinquennis, nou dècades, deu vides ...
esperar, veure créixer, observar, respectar, gaudir, delectar-se, imaginar,
permetre, desitjar, il·lusionar-se, creure, cultivar, fantasiejar, viure ...

alguns dies se'm fa més difícil que altres, saber que puc saber
però no preguntar, deixar que l'altre marqui el ritme, que les decisions
mostrin el seu propi destí i que el temps jutgi la meva impaciència...

avui he decidit restar a l'espera, deixar-me sentir el no saber,
gaudir de que totes les possibilitats restin obertes encara,
viure una fantasia que potser quedara entre els llençols de la memòria...
____________________________________________

un segundo, dos minutos, tres horas, cuatro días, cinco semanas,
seis meses, siete años, ocho lustros, nueve décadas, diez vidas ...
esperar, ver crecer, observar, respetar, gozar, deleitarse, imaginar,
permitir, desear, ilusionarse, creer, cultivar, fantasear, vivir ...

algunos días se me hace más difícil que otros, saber que puedo saber
pero no preguntar, dejar que el otro marque el ritmo, que las decisiones
muestren su propio destino y que el tiempo juzgue mi impaciencia.

hoy he decidido mantenerme a la espera, dejarme sentir el no saber,
gozar de que todas las posibilidades sigan abiertas aún,
vivir una fantasía que quizá quedará en las sabanas de mi memoria...

31/07/11

un diumenge en silenci sota el sol...


















Hi ha dies per les rialles i els somriures, moments per desitjar dolça companyia, espais en que rodejar-me de vosaltres, minuts de cançons i festes, hores per sopars i propostes...
però avui tocava temps per gaudir del so del meu propi pensament, en algun moment he estat incapaç de escoltar-me i me adormit mirant la caixa tonta, en d'altres em tronaven les idees. Les meves pròpies paraules em poden enfonsar en la profunda obscuritat de la melancolia i aixecar-me al cap de pocs segons cap a la claredat de veure que la vida em porta allà i amb qui em pertoca ni més amunt ni menys.

Instants per valorar la vulnerabilitat de cada vivència que recullo, la facilitat amb que es poden desfer en 20 i tants anys més d'existència, sense haver existit... Sense haver parat a veure com el sol va canviant de lloc, sense haver sentit el vent fregar la meva pell amb la força del migdia, sense saber quin gust tenen 100 abraçades en un dia, sense haver tastat les carícies dels teus dits sota les estrelles, sense notar les llàgrimes regalimar pels meus propis pòmuls...

Avui m'he donat temps per ser, estar, sentir-me créixer, per pensar, desitjar, imaginar, per buscar, pintar i escriure. Gràcies per un mes ple de vivències, gràcies per recuperar la meva paraula, gràcies....

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

un domingo en silencio bajo el sol...


Hay días para las risas y las sonrisas, momentos para desear dulce compañía, espacios en que rodear-me de vosotros, minutos de canciones y fiestas, horas para cenas y propuestas...
pero hoy tocaba tiempo para disfrutar del sonido de mi propio pensamiento, en algún momento he sido incapaz de escucharme y me he dormido mirando la caja tonta, en otros me retumbaban las ideas. Mis propias palabras me pueden hundir en la profunda oscuridad de la melancolía y levantarme en pocos segundos hacia la claridad de ver que la vida me lleva donde y con quien me toca ni más ni menos.

Instantes para valorar la vulnerabilidad de cada vivencia que recojo, la facilidad con que se pueden deshacer en 20 y tantos años de existencia, sin haber existido...Sin haber parado a ver como el sol va cambiando de lugar, sin haber sentido el viento frotar mi piel con la fuerza del mediodía, sin saber que sabor tienen 100 abrazos en un día, sin haber probado las caricias de tus dedos bajo las estrellas, sin notar mis lágrimas caer por mis propias mejillas...

Hoy me he dado tiempo para ser, estar, sentirme crecer, para pensar, desear, imaginar, para buscar, pintar y escribir. Gracias por un mes lleno de vivencias, gracias por recuperar mi palabra, gracias...