i desprès de flotar...

un mal aterrar...

el meu ritme no quadra amb el que em marco...

ara vull el que no tinc disponible....

i em falta el que no volia....

Qui m'ho havia de dir?

.

s

ó

c

.

s

u

p

e

r

w

o

m

a

n

.

.

.

flota!

quan l'escolto m'eleva els peus
uns mil.limetres terra amunt,
el seu so envolta els meus llençols
de serenitat esperant la tempesta,
no ho percebreu però estarè levitant
l'emoció continguda m'aixeca,
el meu cervell crearà hormones
suficients per afrontar-ho.

flotarè durant hores esperant
que s'esdevingui el miracle,
les meves capacitats l'enfoquen
atenta i concentrada en ell,
el meu noble treball esdevè
un passatemps tediós i gris,
el temps es relativitza
s'emarquen el batecs del cor,

sonen les 12 de dijous???
el cap de setmana ja és aquí!

Respira...
Flota...

farta de nou... algun dia n'aprendré...

Blanca grita de EL QUE TIENE EL BIGOTE SUCIO al flickr

...

fins el moño de fer esforç en nom de qui no el valora

fins el gorro de preocupar-me pels sentiments dels altres

fins la pera de pensar com dic les coses per no ofendre

fins els ovaris de controlar-me... desprès del sopar d'avui...

...

"El individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo."

Friedrich Nietzsche (1844-1900)

cru sobre marbre

Passa la mà nua per sobre el marbre i sent el fred atravessar la pell, acostar-se al naixement de les ungles i despertar el seu instint més animal...

Avui menjarà cru, no és que no disfruti de viandes més elaborades, ni que la sang o l'esponjositat li despertin la gana, és que se sent perdut, necessita un horitzó, definir-se en aquesta vida dins el clan dels carnívors, entre els que mosseguen abans de rebre queixalada i que abufetegen abans que parar l'altre galta...

Avui però el sushi no serà com altres vegades, ja no en fa prou amb succedanis de les emocions, està cansat de viure en perpetu dilema entre el control social i la realitat visceral. Ho ha vist clar al agafar el cotxe aquest matí, amb el primer toc de clàxon el seu cervell ha fet una parada momentania i quelcom ha petat.

Alguna cosa que havia resistit 32 anys de pressions, de has de..., de responsabilitats i frustracions s'ha trencat, una petita variació química en el seu sistema hormonal ha provocat un canvi indesxifrable i incomprensible per tothom, però visible a través dels seus ulls maragda. A mesura que ha anat passant el dia es sentia cada cop més incapaç de sostenir-ho, entenia que havia de fer quelcom amb l'energia que desprenia...

Al tocar el marbre ho ha vista clar... avui serà el cru més cru, més real, més intèns... És l'hora de posar les emocions, els sentiments i la carn sobre la taula... S'han acabat els succedanis...

...

divendres matí...

dutxa

cafè

bon dia

una pasa davant de l'altre cap a la feina

sonen les 8

somnolencia

avorriment

escolta interior

+ cafè

xerrameca còmode

alegre comprensió

escolta buida

desinterès

reunions

incompensions

pèrdues

supervisió

tutoria i adopció...

... ... ... pausa ... ... ...

braços de llenya enlairats,

encatifada verda i bassal de calma,

un té d'escolta entre gerds,

calor bufant en les costelles,

desitjos de cap de setmana,

inicis de descansos amples...

3 cadires, 2 cigarretes,

i 1 silenci burleta.

Petons i un llarg cap de setmana en...

ampolles buides II

Des de la finestra podia observar un cel transparent, d'un blau quasi fals que omplia tot el que es podia avistar. En Trevor va decidir donar-se la volta sobre els seus propis llençols i tapar-se la cara amb el coixí. Al cap de tres hores feu la vintena mirada furtiva al rellotge i optar per traslladar-se al sofà, recollir pel camí mig vas de whisky que havia quedat abandonat al passadís la nit anterior i buidar-lo abans de tumbar-se de nou. Tenia els ulls inflats a causa de l'insomni i la ressaca i el mateix sabor agredolç a les dents i la llengua que embolcallava els seus apats últimament. Aquelles sensacions quotidianes, habituals des que es trobava sol en el pis, els llençols sense canviar des de feia setmanes, la llet agre a la nevera, els cendres a vessar al menjador i a la tauleta, les ampolles de vi buides i la bombeta del lavabo fosa...

No pensava sortir de casa en tot el dia, passaria el diumenge, mentre les obligacions li permetessin, donant voltes al sofà, retorcin-se entre les mantes i les samarretes abandonades a qualsevol racó. Encengué la televisió i començar a passar canals, un telenotícies, una película per oblidar, un documental sobre les dificultats de mantenir la passió en el si d'una parella estable...

Trobava tant a faltar la seva presencia al pis, ja no era que penses en deixar de passar les nits a soles o que cuinar per un li resultes difícil. És que tot havia esdevingut trist sense aquell somriure habitual de llargues comissures. Ni tan sols recordava quan començar el declivi, com tot havia acabat en dues maletes a la porta i el so a rialles de la seva vida deixant les claus sobre el rebedor...

Quan la boirina que li en terbolinava la vista permetia uns instants de claredat, s'aixecava i cridava o s'arrupia i reflexionava, buscant entre les ampolles buides algun reflex de veritat, alguna petita claraboia que el portes allà on tot es va perdre...

Ja que en Trevor no es veu capaç de posar nom alló que succeir, intentaré oferir-vos el meu personal i limitat punt de vista. I no, no és metafòric donat que des de la meva finestreta no he pogut entendre ni apreciar tot el que ha anat passant entre ells. Ja sabeu que les parelles tenen un món interior, un espai de dos, un llenguatge propi que als forans mai acabem d'apreciar en tota la seva esplendor i decadència. Malgrat tot sóc un voyeur de proximitat, entreveig prou a través de la reixa com perquè la meva visió, la meva percepció i les meves reflexions puguin ser en aquesta história d'alguna utilitat.

Començaré per situar-me, doncs us cal col·locar el narrador per sentir-vos propers al que l'ocupa i el preocupa. Vaig arribar a aquesta casa farà ara dos anys, el meu fou un viatge sense masses pretensions, sense un objectiu prefixat i sense un destí clar. i com tot bon viatger més permès anar coneixent, descobrint sense presses els rituals, les manies i les esperances d'aquells que caminen aprop teu. Tinguent en compte la meva mida (mai he sigut considerat un dels grans) em convé especialment tenir present la forma de caminar dels meus veïns, per no veure'm aplastat per idees i camins prefixats...

(algun dia continuarà...)

el desequilibri que m'equilibra

Perquè fa una hora volia escriure sobre la solitud,

perquè aquest matí pensava que era feliç,

el caos s'apodera de mi i l'atendrem em desequlibra.

Miro cap a dins, em concentro en mi, sóc egoista i trobo...

por d'arribar a ser massa feliç,

alegria de plorar la meva tristessa,

ràbia de tanta tranquilitat en la meva vida,

desesperança per la curta eufória.

I em trobo i em torno a perdre,

i us ajudo i us estimo i em sento acompanyada,

i us rebutjo i us odio i em sento sola...

Cada pas que faig em desconcerta i m'emociona,

cada espai que moc em remou i em revitalitza

i m'obliga a reequilibrar-me i em permet fer un pas més...

per un dia de muntanyes russes i voltaretes emocionals,

de creixements, canvis i de caps per avall