12/10/13

imatge de "tic-tac"  text produït per La Tejedora de Sueños. 
http://www.la-ratonera.net/numero29/n29_tic-tac.html

Fa un mes que varen saltar les manetes del rellotge, 
desprès de molt de temps en què el color habitual era el gris,
d'haver de buscar les ganes de gaudir de cada dia,
de perdre les nits en soledat o companyia desitjant estar diferent,
robant a temps passat els somriures a travès de records...

Ha arribat el temps de treure la llengua burlona als matins,
l'energia per corre, per passejar, per dormir a cor ple.
Les ganes de tot, de fer plans amb il·lusió, 
d'estar amb els amics al 100% jo mateixa,
d'afrontar la tasca com un nou viatge i no com una càrrega.

Temps de conèixer't i gaudir-te, de despertar al teu costat,
de somriure'ns, buscar sobrenoms que només siguin nostres
i de viure, de viure cada instant i robar-los a temps futurs.

Avui puc dir...

I love my life !

















STMTS, Atenas, Grecia, 2012 foto: via street art utopia

30/3/13

paciència...

 Hi ha coses en el dia a dia que necessiten el seu temps:
temps per respirar i sentir les decisions que cal prendre,
instants per descobrir i conèixer aquells que tenim aprop,
hores per aprendre allò que ens envolta i necessitem assolir,
minuts per reunir forces per dir coses que mai havíem pensat dir...

i, malgrat l'espera, de vegades aquestes coses acaben passant...
i desprès de tant pensar en elles com quelcom irreal,
resulta que es fan matèria, que passen, que les fotografiem,
que les tenim entre les mans, les acariciem i les assolim.

I ens sorpren haver-ho aconseguit, 
i s'esvaeix el record de l'esforç...
a dia d'avui estic coent les vacances, que lluny
semblen encara i quantes ganes de sorpendre'm!


11/3/13

Una cap de setmana... FELIÇ!!!


Aquest ha estat un cap de setmana genial! 
Ple i buit a la vegada; 
Buit de preocupacions, de decisions,
d'obligacions i de disculpes perquè 
ha estat ple...

Ple de bons amics, de sorpreses,
de perruca, de velocitat, de descoberta,
de carícies i abaraçades, de nervis,
de cançons per obrir la gana i per fer entrar la son,
de música, de jocs, de somriures i, sobretot,
a estat un cap de setmana ple d'emocions inmenses!

Els que em coneixeu sabeu que de vegades 
em quedo congelada, que em costa mostrar
lo molt que alguna cosa m'emociona...
però aquest cap de setmana vaig acabar plorant i tot!

Gràcies a sobretot als que sempre esteu mes aprop
i us heu carregat la feina de muntar-ho.
A la princesa, al meu germanet i a la peque perquè sempre hi sou
a la del pèsol i al regi que sou allà per donar una mà
als de tota la vida, als del curro, 
als burxaires i als gestaltics...
buff no se ni que dir-vos.

Gràcies a tots per fer-me somriure i emocionar com una nena!


17/2/13

Entre les flors que lluïen al cirerer de l'hort 
ressonava un cant tranquil un diumenge de bon matí. 
Parlava de dies de soledat i de moments de meditació, 
de hores sense saber i de finestres que no porten enlloc. 
Xiuxiuejava un passat obert a un futur encara incert.
Refilava tot esperant quelcom que es veia venir.


9/1/13

Bon any 2013 bloggers!
El 2012 ha sigut un any pobre a nivell blogaire de dedicació per part meva, vaig intentar a finals d'any rependre l'hàbit i les ganes però em sembla que el meu costat exhibicionista ja està excessivament cobert per facebooks i demès artilugis cibernètics.
De fet em començava a preocupar lo fàcil que m'era apalancar-me al sofà i he decidit buscar-me una companyia  per casa! Ja feia temps que ho pensava no anessiu a creure ara que sóc una inconscient o que ha sigut un regal de reis, tot i que tambè ho ha estat.
Total en resum , que em sembla que el blog serà un bon espai on anar-vos explicant com es presenta l'arribada i com serà l'adaptació d'aquesta petita bestiola que viurà amb mi d'aquí un temps! De moment que acabi d'aprofitar-se de la teta de la mama, no la vull pas traumatitzar abans d'hora!

A més de les ganes que tenia de compartir-ho us volia demanar una cosa als que pogueu llegir aixó... No tinc gaire clar com posar-li! Alguna idea de nom? de moment a casa la seva mare, que es diu Fever, li diuen, microfever (es veu que han sortit pastades!)

13/12/12

La Polca de L'Hipo

Diuen que fa anys, molts anys es va posar de moda a Anglaterra una Polca 
que vàren anomenar The Hippopotamus Polka.
La persona que em va explicar aquesta història no em va saber dir
què relaciona un pesat hipopòtam amb ballar una polca...
O sigui que he decidit buscar la raó en un conte:

Les males llengües explicaven d'aquella doncella que la pobra
tenia uns peus grans com columnes d'Atenes,
s'explicava d'ella, entre parada i parada del mercat,
que quan per allà passava, les copes dringaven.
Així la doncella patia, es sentia observada,
no es trobava còmode en mig de les altres noies
i, sobretot, el que més l'apenava, no s'atrevia a ballar en públic.

Un dia, desprès de donar voltes i voltes ballant el vals 
al menjador de casa, es va enfadar tant i tant i tant i tant...
que va decidir marxar de viatge. 
Diuen que quan arribar a aquell poblet de la selva i va veure
aquells enormes i immòbils animals, va pensar que havia
trobat amics lents, maldestres, avorrits i sense gràcia com ella.

S'instal·là ben aprop de l'aigua, i passaren els dies mentre
mirava aquells que pensava eren tant desgraciats com ella...
un matí es va banyar per treures de sobre el pes dels dies,
i des de sota l'aigua clara va poder observar com un cadell
es movia gràcil, com dansava sobre si mateix
i s'adonà que les sales de ball eren fangars de immobilitat.


Dicen que hace años, muchos años se puso de moda en Inglaterra una Polca
que llamaron The Hippopotamus Polka.
La persona que me contó esta historia no me supo decir
que relaciona un pesado hipopótamo con bailar una polca...
O sea que he decidido buscar la razón en un cuento:

Las malas lenguas contaban de aquella doncella que la pobre
tenía unos pies grandes como columnas de Atenas,
explicaban de ella, entre parada y parada del mercado,
que cuando por allí pasaba, las copas tintineaban.
Así la doncella sufría, se sentía observada,
no se encontraba cómoda en medio de las otras chicas
y, lo peor, lo que más le apenaba, no se atrevía a bailar en público.

Un día, después de dar vueltas y vueltas bailando el vals
en el comedor de casa, se enfadó tanto y tanto y tanto y tanto...
que decidió irse de viaje.
Dicen que cuando llegó a aquel pueblecito de la selva y vio
aquellos enormes e inmóviles animales, pensó que había
encontrado amigos lentos, torpes, aburridos y sin gracia como ella.

Se instaló muy cerca del agua, y pasaron los días mientras
miraba aquellos que pensaba eran tanto desgraciados como ella...
una mañana se bañó para quitarse de encima el peso de los días,
y bajo el agua clara pudo observar como un cachorro
se movía grácil, como danzaba sobre sí mismo
y se dio cuenta que las salas de baile eran barrizales de inmovilidad.

29/11/12

Pujant els 3 pisos d'escales que separen el carrer de casa,
m'espera sempre la mateixa dolça solitud, un silenci de dues cares,
un espai de mi, de idees i records, de ganes i somnis.
un forat de solitud i descans, un abisme sense retorn.

Escollir, deixar-me sentir o fugir?



Subiendo los 3 pisos de escaleras que separan la calle de casa,
me espera siempre la misma dulce soledad, un silencio de dos caras,
un espacio de mí, de ideas y recuerdos, de ganas y sueños.
un agujero de soledad y descanso, un abismo sin retorno.

Escoger, dejarme sentir o huir?