La Polca de L'Hipo

Diuen que fa anys, molts anys es va posar de moda a Anglaterra una Polca 
que vàren anomenar The Hippopotamus Polka.
La persona que em va explicar aquesta història no em va saber dir
què relaciona un pesat hipopòtam amb ballar una polca...
O sigui que he decidit buscar la raó en un conte:

Les males llengües explicaven d'aquella doncella que la pobra
tenia uns peus grans com columnes d'Atenes,
s'explicava d'ella, entre parada i parada del mercat,
que quan per allà passava, les copes dringaven.
Així la doncella patia, es sentia observada,
no es trobava còmode en mig de les altres noies
i, sobretot, el que més l'apenava, no s'atrevia a ballar en públic.

Un dia, desprès de donar voltes i voltes ballant el vals 
al menjador de casa, es va enfadar tant i tant i tant i tant...
que va decidir marxar de viatge. 
Diuen que quan arribar a aquell poblet de la selva i va veure
aquells enormes i immòbils animals, va pensar que havia
trobat amics lents, maldestres, avorrits i sense gràcia com ella.

S'instal·là ben aprop de l'aigua, i passaren els dies mentre
mirava aquells que pensava eren tant desgraciats com ella...
un matí es va banyar per treures de sobre el pes dels dies,
i des de sota l'aigua clara va poder observar com un cadell
es movia gràcil, com dansava sobre si mateix
i s'adonà que les sales de ball eren fangars de immobilitat.


Dicen que hace años, muchos años se puso de moda en Inglaterra una Polca
que llamaron The Hippopotamus Polka.
La persona que me contó esta historia no me supo decir
que relaciona un pesado hipopótamo con bailar una polca...
O sea que he decidido buscar la razón en un cuento:

Las malas lenguas contaban de aquella doncella que la pobre
tenía unos pies grandes como columnas de Atenas,
explicaban de ella, entre parada y parada del mercado,
que cuando por allí pasaba, las copas tintineaban.
Así la doncella sufría, se sentía observada,
no se encontraba cómoda en medio de las otras chicas
y, lo peor, lo que más le apenaba, no se atrevía a bailar en público.

Un día, después de dar vueltas y vueltas bailando el vals
en el comedor de casa, se enfadó tanto y tanto y tanto y tanto...
que decidió irse de viaje.
Dicen que cuando llegó a aquel pueblecito de la selva y vio
aquellos enormes e inmóviles animales, pensó que había
encontrado amigos lentos, torpes, aburridos y sin gracia como ella.

Se instaló muy cerca del agua, y pasaron los días mientras
miraba aquellos que pensaba eran tanto desgraciados como ella...
una mañana se bañó para quitarse de encima el peso de los días,
y bajo el agua clara pudo observar como un cachorro
se movía grácil, como danzaba sobre sí mismo
y se dio cuenta que las salas de baile eran barrizales de inmovilidad.

Comentaris

Unknown ha dit…
I qui ho diu que una pista de ball no pot ser sota l'aigua, o dalt d'un arbre, o entre les pedres d'un riu?

Al final el que importa no és on ballar, sinó ballar...

Bon cap de setmana i... a ballar!

Entrades populars d'aquest blog

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi

eugeniooooooooooooo!

no puc...