ampolles buides II

Des de la finestra podia observar un cel transparent, d'un blau quasi fals que omplia tot el que es podia avistar. En Trevor va decidir donar-se la volta sobre els seus propis llençols i tapar-se la cara amb el coixí. Al cap de tres hores feu la vintena mirada furtiva al rellotge i optar per traslladar-se al sofà, recollir pel camí mig vas de whisky que havia quedat abandonat al passadís la nit anterior i buidar-lo abans de tumbar-se de nou. Tenia els ulls inflats a causa de l'insomni i la ressaca i el mateix sabor agredolç a les dents i la llengua que embolcallava els seus apats últimament. Aquelles sensacions quotidianes, habituals des que es trobava sol en el pis, els llençols sense canviar des de feia setmanes, la llet agre a la nevera, els cendres a vessar al menjador i a la tauleta, les ampolles de vi buides i la bombeta del lavabo fosa...


No pensava sortir de casa en tot el dia, passaria el diumenge, mentre les obligacions li permetessin, donant voltes al sofà, retorcin-se entre les mantes i les samarretes abandonades a qualsevol racó. Encengué la televisió i començar a passar canals, un telenotícies, una película per oblidar, un documental sobre les dificultats de mantenir la passió en el si d'una parella estable...


Trobava tant a faltar la seva presencia al pis, ja no era que penses en deixar de passar les nits a soles o que cuinar per un li resultes difícil. És que tot havia esdevingut trist sense aquell somriure habitual de llargues comissures. Ni tan sols recordava quan començar el declivi, com tot havia acabat en dues maletes a la porta i el so a rialles de la seva vida deixant les claus sobre el rebedor...


Quan la boirina que li en terbolinava la vista permetia uns instants de claredat, s'aixecava i cridava o s'arrupia i reflexionava, buscant entre les ampolles buides algun reflex de veritat, alguna petita claraboia que el portes allà on tot es va perdre...


Ja que en Trevor no es veu capaç de posar nom alló que succeir, intentaré oferir-vos el meu personal i limitat punt de vista. I no, no és metafòric donat que des de la meva finestreta no he pogut entendre ni apreciar tot el que ha anat passant entre ells. Ja sabeu que les parelles tenen un món interior, un espai de dos, un llenguatge propi que als forans mai acabem d'apreciar en tota la seva esplendor i decadència. Malgrat tot sóc un voyeur de proximitat, entreveig prou a través de la reixa com perquè la meva visió, la meva percepció i les meves reflexions puguin ser en aquesta história d'alguna utilitat.


Començaré per situar-me, doncs us cal col·locar el narrador per sentir-vos propers al que l'ocupa i el preocupa. Vaig arribar a aquesta casa farà ara dos anys, el meu fou un viatge sense masses pretensions, sense un objectiu prefixat i sense un destí clar. i com tot bon viatger més permès anar coneixent, descobrint sense presses els rituals, les manies i les esperances d'aquells que caminen aprop teu. Tinguent en compte la meva mida (mai he sigut considerat un dels grans) em convé especialment tenir present la forma de caminar dels meus veïns, per no veure'm aplastat per idees i camins prefixats...


(algun dia continuarà...)

Comentaris

Unknown ha dit…
Doncs que "algun dia" sigui aviat...

De mentre seguiré remennt el meu calendari.

:-P

PD: Què ho fa que les castanyes, el foc, les rialles i la ratafia tinguin més bon gust des de diumenge???

Entrades populars d'aquest blog

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi

castells de sorra

no puc...