MaNDaRiNeS àCiDeS

Aquesta és una historia sobre una nena que sempre es trobava pedres dins les sabates. . Una veueta fina, la que feia servir per demanar ajuda, ressonava tot sovint a les orelles de la seva tieta quan jugaven al sorral de la vinya. Entre pilotes de colors, inflables de piscina i malabars improvitzats les sandalies de la petita s'omplien de pedretes que no la deixaven moure's tranquila. . . Sense presses la padrina o els amics la desclaçaven, destensava les sandalies per deixar caure les molestes visites. Si tot i així es ressistien a abandonar la sola de la senyoreta, treien del tot les sabates, i una dolça carícia amb la mà feia desenganxar la molesta companyia que no deixava a la petita jugar tranquila. . Fins que un dia, cansats tots de passar tant de temps treien pedretes de les sandàlies de la nena, avorrits de no poder aprofitar tot el sol de la tarda inventant jocs van decidir reinventar les pedretes, el joc i les sabates de la nena... . Els amics van buscar entre e...

. S E N S E . P A R A U L E S . 4 dies espantada perquè les coses bones de vegades ens fan por, entre sensacions contraposades de ganes de conèixer, de descobrir sensacions oblidades. De perdre'm entre velles maneres, de no haver après encara lo suficient desprès de 6 anys de solitària descoberta... Encara no he tingut temps de gaudir d'una trobada coneguda i has marxat, no te'n has anat però has hagut de posar milers de quilòmetres entre nosaltres, estàs per una altra emoció que no volies viure però t'ha tocat, perquè la vida és així i no ens espera... Liada, perduda, espantada, amb ganes de ser-hi per tu, de respectar-me i no oblidar-me de mi, de il·lusionar-me sense fantasiejar, de creure en què la màgia és possible entre països, entre continents, per sobre de colors i textures, a través de mars i muntanyes... Seguiré cercant entre pensaments, idees, emocions, sensacions i possibilitats on sóc i on vull ser...

Si els ocells ens piquen a les orelles mentre correm pel mig del camp... si ens fan fora quan intentem omplir el cistell de cireres... si no ens deixen prendre tranquil·lament una tarda de sol... si es caguen sobre els barrets de palla a l'estiu... si es mengen les pipes que esperaven una cerveseta... si espatllen els petons sota l'ombra de la morera... Tenim un E S P A N T A O C E L L S . .. ... Però que podem fer amb les pors que no ens deixen riure? i amb les fantasies que ens amaguen lo bonic de cada dia? què fer per lluitar contra les ganes de baixar-se del tren? i per acceptar les formes que ens han tocat? com assumir allò que no em escollit de patir? amb què s'eixuguen les llàgrimes de cocodril? amb ganes de viure, amb una mirada curiosa pel sol que surt cada dia, amb l'admiració a un cos que respira fins i tot dormint! amb la companyia de tots aquells que hi són i amb el record dels que han hagut de marxar o han decidit marxar. Avui, malgrat la pluja, malgrat la...

Una nit, sense avisar, la lluna no es va presentar a la seva acostumada cita, el sol va anar marxant (el molt vago mai es queda desprès de la seva hora) i la nit repleta d'estels va quedar profundament negra, literalment un immens buit al voltant de tot aquell que es movia... i la petita Elena s'ho mirava per la finestra, veient com la llum s'acabava allà on els raigs de la bombeta es perdien. Resultava estrany no poder definir on començava el cel, resultava inquietant el moviment sorollós del món pels carrers. Imaginava que tots aquells que cada dia amaguen allò que fan dels ulls dels altres, es passejaven aquella nit invencibles per davant de casa seva... M usics sense public tocant per les cantonades, A vergonyits del seu cos en biquini per la vorera, G alants solters escrivint poemes a les portes, I ncapacitats donant classe per les places, A rtistes frustrats pintant les parets tristes Escoltant a Sisa, desprès d'una conversa d'autoconvenciment, pensant en aque...

un davant de l'altre com els futurs dies anem posant els peus la mirada alçada no hi ha altre forma els peus descalços una germana sola s'allunya sobre l'asfalt entre els peus porta la força és la vergonyosa és la innocència és la nena tímida és la somiatruites és la que acaronava nines... plora però no perd camí crida però no abaixa el cant avança sense deixar de somiar

Crepitava el foc davant seu, les hores passaven com una tortugueta avançant entre matolls, la sensació de calor només li arribava a mitja cama. Sobre l'esquena una manta amb tants anys com ell intentava que la fred no s'escolés entre les costelles. A les mans una tassa, ara ja buida, que havia guardat un té calent, amarg. Havia feinejat per casa tota la tarda, intentant omplir el temps, que anés més ràpid, que les seves mans en moviment no delatessin les intencions del cor. Recollir la roba de la rentadora i penjar-la, lentament, peça per peça amb la parsimònia de qui no té pressa. Anar a buscar llenya per alimentar aquest foc que l'acompanyava, l'única companyia dels dies de l'hivern. Posar les verdures a bullir i mirar-les quan perdien a poc a poc l'estructura, com ell, desfent-se en l'agua dels temps i la calor dels records. Esperava ara que acabés per fi el dimecres, tot i que no tenia clar perquè. Podia un dijous encara per estrenar canviar allò que tan...

De forma automàtica, com tants cops ho havia fet va acostar-se decidida cap a la porta del cotxe, pressionar amb suavitat el mando, posar la mà sobre el pany i clac! Es va obrir… mai hagués esperat trobar-se’l a dins del cotxe, allà tan tranquil mirant-la, sense immutar-se per la seva presència, dret a sobre el seient. Es va quedar gelada, no sabia com reaccionar. Passats uns segons es va començar a plantejar com havia entrat allà? Com era que no es movia? Perquè la mirava fixament? Li faria mal si el feia fora? Havia de marxar i no li quedava massa temps, l’esperaven a una reunió prou important com per no voler fer tard. Se’l va mirar per un instant més i va decidir que el millor que podia fer per ell (o seria ella?) era foragitar-lo del cotxe i tornar-li la seva absoluta llibertat. Però... al donar la volta al cotxe per fer-lo sortir espantant-lo des del costat del copilot... ell (o ella si es mostrava tant tossuda?) va fer un salt cap al seient i l’esperava mirant-se-...