dubtes, enquadres i petites recompenses

anem creixent...
si per més que sembli mentida, que els dies s'encadenin
i semblin repetits, no ho són,
poc a poc assumim noves idees,
es plantegen noves preguntes,
retornem a dubtes i pors que pensavem oblidats.

el temps corre, i desespera, hi ha amistats
per les que no sembla que passi
i retrobaments que trenquen eternitats,
que desmunten imatges construides
que mantenia tieses com fotografies,
pero ha passat els temps...

els colors d'algunes d'aquestes instantanies s'han esgrogueit
i fan pudor a resclosit, d'altres han estat tocades per mans artistiques
i es mantenen o guanyen expressió, calidessa i valor.

fa temps, però, molt de temps, que els sentiments
han perdut el regust d'adolescent inconscient, rebel,
melancolic, passional i intemporal...
ara tot és raonable, i quan no ho és...
necessitu desterrar-ho del meu entorn,
no se si és un camí vàlid o intel.ligent,
si és que definitivament me acabat de
convertir en una persona madura,
o si és que he acabat de perdre la gràcia
de tot allò que era innocent en mi.

Reconec que en aquesta vida he tingut prou sort,
el destí si es que de debó existeix,
m'ha permés obrir finestres on s'han tancat portes
i mantenir, amb prou fortalessa,
totes aquelles petites mascares
que fan d'aquesta vida un gran teatre.

Que a què deu venir tota aquesta parafernalia...
doncs ho se, pero a la vegada no ho tinc clar...
avui al despertar-me me adonat que fa
quasi dos anys que tinc els sentiments estancats...
que em nego a aprofundiri excessivament,
em permeto les alegries mes raonades,
ploro quan tinc els budells apunt de rebentar de rabia,
m'enfado quan tinc arguments per expossar-me a la critica...
pero ja no ploro per relaxarme abans de caure de son,
ja no ric sense control fins que els abdominals es tornen rigids
i la mandibula es desplaça del rostre més fotogènic,
he deixat d'escriure compulsivament i
ja no recordo que és deixar flaqueixar els genolls davant d'algu altre...

quasi fa dos anys que vaig fer els 23...
quasi fa dos anys que no em descontrolo...
quasi fa dos anys que quasi tot canvia...
quasi fa dos anys que me fet gran...
quasi fa dos anys que quasi....

Comentaris

Sergio Beltran ha dit…
Noieta, sembla que fa dos anys que quasi...jejeje, m'ha agradat molt el post, tens ànima de poetissa amb criteri de realitat i autoconsciència!
Ptonarrus!
Sergi
Anònim ha dit…
Cris! realment tens l'habilitat de plasmar moltes coses q tb penso i no sabria escriure en ma vida.... q vegis k no tot es tant madur q caurà a terra... si, en les meves paraules et diria q es una merda fer-se gran... q el meu ídol és en peter pan i q tot seria genial si estéssim tota la vida en la nostra època més feliç i recordada... però és el q hi ha, i al final només queda aixó... records... al cap i a la fí, alguns són molt millors q les vivències en sí...

Moltes felicitats d part dl despiste més gran d la capa d la terra...

David

P.D: el tema d plorar amargament, tremolar, és pq no s'ha presentat ki ho havia de fer, riure fins no poder més és pq no t'hi fixes, xo a vegades passa i plorar x relaxar-te... aix... t'haig d dir jo k hi ha altres maneres?? NATALIAA!!!! akest finde parlem al 9toc??!! jiajias

P.D2: l login dl blog és l d la banda... d moment no hi ha res, xo ja hi serà... (espero...)
Anònim ha dit…
Primer de tot... David!!!! em sembla que aquest finde no passaré per Cassà, em sembla que per allà i tinc els dies comptats.. ja en parlarem un dia d'aquests si em convides al teu piset a fer un cafè... jejejeje!!
I Cristina, m0encanten les teves reflexions de tardes avorrides o de nits que no pots dormir... a vegades pensem que el passat sempre va ser millor però jo sé que valores molt el present i com seràs en un futur, de tot lo altre Cris nomé spuc dir-te que et deixis estimar i portar per les sensacions, que no pensis tant en el què diran i que siguis tu mateixa perquè jo he descobert una Cristina que és una bomba!!!!! i a mi m'has fet riure fins caure morta, m'has fet plorar com una magdalena i m'has entès i valorat com poques persones han sapigut!! m'encanta que tinguis 2 anys més perquè sinó no et coneixeria!! gràcies per tenir-ne 25 i per deixar-me creixer amb tu...
t'estimo!!

Entrades populars d'aquest blog

Una cap de setmana... FELIÇ!!!

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi