MaNDaRiNeS àCiDeS

De vegades les casualitats em sobten, m'adono que alguna cosa que ja fa un cert temps em passa, es pot llegir de diverses formes... Avui, de fet fa escassos minuts, m'he adonat que el meu estat vital en aquests últims mesos, es podria resumir amb el títol del llibre que no tinc pebrots per acabar-me i que em persegueix tauleta amunt tauleta avall des de fa uns mesos. Com explicar-ho... acostumo a devorar els llibres, millor dit, les noveles. M'encanta la vibració de seguir una historia, la cura amb què em permet entrar a la vida d'algu altre. Peró de tant en tant una lectura se'm entrevessa. Aixó no vol dir que no m'agradi o que sigui una mala novela, ans al contrari, sovint em passa amb noveles que llavors durant anys recordo com a grans lectures. John Irving no és fàcil, ni simple, no busca una historia ràpida... més aviat és una novela crua, directe i punyent en algun moment. Però el que m'esta passant amb ell és que el tinc entrevessat com el me...

Se que no és una novetat, que és un tema cruixit que diuen de tant sentir-ne parlar, però de vegades cal fer record de que la nostra realitat no només no és l'única, sino que tampoc és la millor possible ni la més ética, ni la més humana i, segur, tampoc la més sana. Fa dos dies en una conversa intensa un amic em comentava que no entenia perquè les persones sempre ens quedem mirant allò que falta, la part negativa del dia a dia... el gram que falta per aconseguir el quilo, enlloc dels 999 grams que ja tenim. Vàrem arribar a l'acord de que és l'única manera d'avançar que tenim els humans, fixar-nos en la carència per avançar vers la plenitud utópica. On és el problema doncs? que ens han fet creure que aquesta utopia de perfecció és viable, és més no la busquem, creiem que en la mereixem... I en relació a això se'ns ha venut que podem tenir alguna especie de garantia vital, de seguretat respecte el dia a dia, sense que hagem de perdre res en aquesta aposta......