Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2011

temps, edat i hores

Imatge
Crepitava el foc davant seu, les hores passaven com una tortugueta avançant entre matolls, la sensació de calor només li arribava a mitja cama. Sobre l'esquena una manta amb tants anys com ell intentava que la fred no s'escolés entre les costelles. A les mans una tassa, ara ja buida, que havia guardat un té calent, amarg. Havia feinejat per casa tota la tarda, intentant omplir el temps, que anés més ràpid, que les seves mans en moviment no delatessin les intencions del cor. Recollir la roba de la rentadora i penjar-la, lentament, peça per peça amb la parsimònia de qui no té pressa. Anar a buscar llenya per alimentar aquest foc que l'acompanyava, l'única companyia dels dies de l'hivern. Posar les verdures a bullir i mirar-les quan perdien a poc a poc l'estructura, com ell, desfent-se en l'agua dels temps i la calor dels records. Esperava ara que acabés per fi el dimecres, tot i que no tenia clar perquè. Podia un dijous encara per estrenar canviar allò que tan

fabula de llibertat compartida

Imatge
De forma automàtica, com tants cops ho havia fet va acostar-se decidida cap a la porta del cotxe, pressionar amb suavitat el mando, posar la mà sobre el pany i clac! Es va obrir… mai hagués esperat trobar-se’l a dins del cotxe, allà tan tranquil mirant-la, sense immutar-se per la seva presència, dret a sobre el seient. Es va quedar gelada, no sabia com reaccionar. Passats uns segons es va començar a plantejar com havia entrat allà? Com era que no es movia? Perquè la mirava fixament? Li faria mal si el feia fora? Havia de marxar i no li quedava massa temps, l’esperaven a una reunió prou important com per no voler fer tard. Se’l va mirar per un instant més i va decidir que el millor que podia fer per ell (o seria ella?) era foragitar-lo del cotxe i tornar-li la seva absoluta llibertat. Però... al donar la volta al cotxe per fer-lo sortir espantant-lo des del costat del copilot... ell (o ella si es mostrava tant tossuda?) va fer un salt cap al seient i l’esperava mirant-se-

pels inicis

Imatge
Desprès d'alguns posts de despedida més o menys plens de desitjos, de reflexions, de proposits... . Desprès d'haver materialitzat ja el canvi d'any, diferent i nou, ple d'acció, de sabors i detalls... . Avui toca un post de principis, una definició d'objectius per l'any que acabem d'estrenar, com un nado que fa els seus primers somriures que desde la cuna encara fa els primers intents, més o menys maldestres, més o menys ben orientats però plens d'acció, d'actitud i de ganes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . i per acompanyar aquests ulls replets d'intencions unes paraules de 1896 del poeta Rabindranath Tagore Los que desean sentar-se, cerrar los ojos y meditar para saber si el mundo dice la verdad o miente, pueden hacerlo. Es su elección. Pero yo, mientras tanto, con los ojos hambirentos que no pueden ser satisfetchos miraré el mundo en pleno día.