temps, edat i hores

Crepitava el foc davant seu, les hores passaven com una tortugueta avançant entre matolls, la sensació de calor només li arribava a mitja cama. Sobre l'esquena una manta amb tants anys com ell intentava que la fred no s'escolés entre les costelles. A les mans una tassa, ara ja buida, que havia guardat un té calent, amarg.

Havia feinejat per casa tota la tarda, intentant omplir el temps, que anés més ràpid, que les seves mans en moviment no delatessin les intencions del cor. Recollir la roba de la rentadora i penjar-la, lentament, peça per peça amb la parsimònia de qui no té pressa. Anar a buscar llenya per alimentar aquest foc que l'acompanyava, l'única companyia dels dies de l'hivern. Posar les verdures a bullir i mirar-les quan perdien a poc a poc l'estructura, com ell, desfent-se en l'agua dels temps i la calor dels records.

Esperava ara que acabés per fi el dimecres, tot i que no tenia clar perquè. Podia un dijous encara per estrenar canviar allò que tant l'afligia? Ho dubtava però no l'hi quedava una altra que intentar-ho, donar-l'hi una oportunitat al sol que encara havia de sortir, per saber si podia, per fi, reescalfar les ganes que feia temps havia extraviat.

Ganes de somriure, ganes de cridar, ganes d'esbroncar els dies que passaven sense delit. Ganes de despertar-se i sentir el cos viu, actiu i amb la força que tant sovint havia donat per segura. Ganes de fer l'amor i d'enamorar-se, ganes de ballar o de llegir. Ganes de tastar nous plats i paladejar converses al voltant de les cartes. Ganes de viatjar, d'estrenar amistats o de refer records a través d'olors pescades al vol d'una passejada.

Però ja feia anys que no s'omplia del gaudir d'un petit instant, l'edat li havia robat les intencions, el temps s'havia emportat el plaer dels petits instants. Amb aquell passar de les hores que marca les arrugues una a una sobre el cos mentre arrastra tota una vida cap al final. Ells eren l'únic que li estirava una mica la pell, tres vailetots trapelles i sorollosos que un cop al mes el passaven a veure. La quarta generació del seu amor amb Teresa, els grans, fills i nets, ja començaven a semblar-se més a ell que a ells.

S'aixecà i s'acosta a l'àlbum de fotos que guardava sota el moble de l'entrada, imatges dels seus quan eren petits, imatges d'ell abraçant a Teresa envoltats de fills i nets, un somriure del més petit quan ho era tant que encara no sabia a qui somreia... passar les últimes hores fullejant aquells records encapsulats, emmarcats i cada cop més llunyans.

El dijous finalment el trair i mai aixecar el dia....
però el foc es mantingué fidel i s'acomiadà d'ell crepitant... plorant...

Comentaris

Rous ha dit…
Bufff... l'he llegit un parell de vegades i crec que si ho tornés a fer aprendria quelcom nou.
Has aconseguit q el cor se m'encongís per un instant però al final m'ha quedat una boba sensació :)
MuAaaaaaaa...

Roser
Rous ha dit…
XDDDDD aquest mòbil és en boig!
muchu bat
Unknown ha dit…
Potser no m'ha agradat tant com a la Roser (jejejejejejejejeje), però m'has fet emmandrir el dijous, per un parell de minuts la broca dels segons ha decidit aturar-se i deixar-me sol amb el text...

Vagi bé el dijous (somriures de franc!!)

Entrades populars d'aquest blog

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi

castells de sorra

no puc...