MaNDaRiNeS àCiDeS

Para hoy que es presente apunto de convertir-se en recuerdo pasado...  un poema de Nicanor Parra, porque aunque hable de tiempo futuro, es ese futuro inmediato, el que nos ocupa el presente, el que viene justo después del ahora que acaba de pasar ante nuestros ojos.  Porque os tenga mas cerca o mas lejos, aquellos a los que amo, a los que a veces he odiado, a los que llamo y a los que solo chocamos  en algún momento. Formáis parte de mis recuerdos, estáis ahora presentes en mi corazón ahora y deseo para este futuro cercano, que estrenamos en breve, poder encontrar un tiempo para compartir.  Un beso, un gran abrazo y mucha suerte en 2012!!! Último Brindis Lo queramos o no sólo tenemos tres alternativas: el ayer, el presente y el mañana. Y ni siquiera tres  porque como dice el filósofo  el ayer es ayer  nos pertenece sólo en el recuerdo:  a

Porque hay días en que encerrarse en casa es indispensable... Después de un fin de semana lleno de grandes momentos, de música que hace saltar el corazón y levanta sonrisas, de sol que calienta comidas y acoge confidencias, una noche de calma, una mañana de viaje, buena compañía y 5 horas de cine, de fantasía y sueños. Hoy después de trabajar, de compartir  y de crecer acompañando un rato de soledad, cerrando temas una noche de escuchar grandes frases... Y una actitud, recuperada con una foto que me lleva a la sensación de la vuelta de un gran viaje cuando te sientes solo, cuando has cerrado un camino, cuando toca crear un sueño nuevo y el camino está aún para empezar a descubrir, para imaginar aún con que escribir....  Perquè hi ha dies en què tancar-se a casa és indispensable... Despres d'un cap de setmana ple de grans moments, de música que fa saltar el cor i aixeca somriures, de sol que cescalfa dinars i acull confidèncie

Definitivament instal·lada al pis...  sense TV, quasi sense cobertura, encara sense internet... Algu em pot fer arribar aquell aparell,  que quan anavem a l'escola  el meu pare feia servir per escoltar  una gent que no parava de xerrar? al cotxe de vegades, quan se'm acaba el CD, tambè em sembla que els sento? durant una època es deia que era el millor  espai on seguir una tertúlia intel·ligent? Si en teniu una avorrida a casa,  m'alegrarà els esmorzars!!! All rights reserved by Teka e Fabi®

E S P E R A R . . . un segon, dos minuts, tres hores, quatre dies, cinc setmanes, sis mesos, set anys, vuit quinquennis, nou dècades, deu vides ... esperar, veure créixer, observar, respectar, gaudir, delectar-se, imaginar, permetre, desitjar, il·lusionar-se, creure, cultivar, fantasiejar, viure ... alguns dies se'm fa més difícil que altres, saber que puc saber però no preguntar, deixar que l'altre marqui el ritme, que les decisions mostrin el seu propi destí i que el temps jutgi la meva impaciència... avui he decidit restar a l'espera, deixar-me sentir el no saber, gaudir de que totes les possibilitats restin obertes encara, viure una fantasia que potser quedara entre els llençols de la memòria... ____________________________________________ un segundo, dos minutos, tres horas, cuatro días, cinco semanas, seis meses, siete años, ocho lustros, nueve décadas, diez vidas ... esperar, ver crecer, observar, respetar,

Hi ha dies per les rialles i els somriures, moments per desitjar dolça companyia, espais en que rodejar-me de vosaltres, minuts de cançons i festes, hores per sopars i propostes... però avui tocava temps per gaudir del so del meu propi pensament, en algun moment he estat incapaç de escoltar-me i me adormit mirant la caixa tonta, en d'altres em tronaven les idees. Les meves pròpies paraules em poden enfonsar en la profunda obscuritat de la melancolia i aixecar-me al cap de pocs segons cap a la claredat de veure que la vida em porta allà i amb qui em pertoca ni més amunt ni menys. Instants per valorar la vulnerabilitat de cada vivència que recullo, la facilitat amb que es poden desfer en 20 i tants anys més d'existència, sense haver existit... Sense haver parat a veure com el sol va canviant de lloc, sense haver sentit el vent fregar la meva pell amb la força del migdia, sense saber quin gust tenen 100 abraçades en un dia, sense haver tastat les carícies dels teus dits sota les e

Quant es va poder treure definitivament les bambes, desprès de la caminada, els seus peus clamaven venjança... tant de temps fent quilometres conjuntament, gaudint d'excursions, atravessant rius, tant útils que li havien estat! Però les sabates, com les eines i les estrategies, acaben fent-se velles i deixant-nos a l'estacada a mitja pujada. Perquè això si que ho tenia clar... les sabates mai es trenquen a l'armari, les coses que em fet servir molt de temps i acaben per fer-nos mal, per molestar-nos o no ser-nos útils... ho fan a mitja feina... Però al revès de molta de la gent que tenia al voltant, ella s'adonava que com a mínim hi posava atenció. Tenia amigues i conegudes que seguien cantant les lloances d'aquelles sabatetes de xarol que portaven de petites, amics i veïns que seguien posant-se aquelles xiruques - Perfectes per anar a la muntanya! ... que ni tan sols suportaven un passeig per la vorera de casa, europeus del nord que desprès de 20 anys vivint a una

Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor pierde la suya y por ello te culpan. Si puedes confiar en ti, cuando de ti todos dudan, pero admites también sus dudas, si puedes esperar sin cansarte en la espera, o ser engañado, no pagues con mentiras, o ser odiado, no des lugar al odio, y aun no parezcas demasiado bueno, ni demasiado tonto. Si puedes soñar y no hacer de los sueños tu maestro, si puedes pensar y no hacer de las ideas tu objetivo, si puedes encontrarte con el Triunfo y el Desastre y tratar de la misma manera a los dos farsantes; Si puedes admitir la verdad que has dicho engañado por bribones que hacen trampas para tontos. o mirar las cosas que en tu vida has puesto rotas y agacharte y reconstruirlas con herramientas viejas. Si puedes arrinconar todas tus victorias y arriesgarlas por un golpe de suerte, y perder, y empezar de nuevo desde el principio y nunca decir nada de lo que has perdido; Si puedes forzar tu corazón y nervios y tendones para jugar tu turno t

Aquesta és una historia sobre una nena que sempre es trobava pedres dins les sabates. . Una veueta fina, la que feia servir per demanar ajuda, ressonava tot sovint a les orelles de la seva tieta quan jugaven al sorral de la vinya. Entre pilotes de colors, inflables de piscina i malabars improvitzats les sandalies de la petita s'omplien de pedretes que no la deixaven moure's tranquila. . . Sense presses la padrina o els amics la desclaçaven, destensava les sandalies per deixar caure les molestes visites. Si tot i així es ressistien a abandonar la sola de la senyoreta, treien del tot les sabates, i una dolça carícia amb la mà feia desenganxar la molesta companyia que no deixava a la petita jugar tranquila. . Fins que un dia, cansats tots de passar tant de temps treien pedretes de les sandàlies de la nena, avorrits de no poder aprofitar tot el sol de la tarda inventant jocs van decidir reinventar les pedretes, el joc i les sabates de la nena... . Els amics van buscar entre e

. S E N S E . P A R A U L E S . 4 dies espantada perquè les coses bones de vegades ens fan por, entre sensacions contraposades de ganes de conèixer, de descobrir sensacions oblidades. De perdre'm entre velles maneres, de no haver après encara lo suficient desprès de 6 anys de solitària descoberta... Encara no he tingut temps de gaudir d'una trobada coneguda i has marxat, no te'n has anat però has hagut de posar milers de quilòmetres entre nosaltres, estàs per una altra emoció que no volies viure però t'ha tocat, perquè la vida és així i no ens espera... Liada, perduda, espantada, amb ganes de ser-hi per tu, de respectar-me i no oblidar-me de mi, de il·lusionar-me sense fantasiejar, de creure en què la màgia és possible entre països, entre continents, per sobre de colors i textures, a través de mars i muntanyes... Seguiré cercant entre pensaments, idees, emocions, sensacions i possibilitats on sóc i on vull ser...

Si els ocells ens piquen a les orelles mentre correm pel mig del camp... si ens fan fora quan intentem omplir el cistell de cireres... si no ens deixen prendre tranquil·lament una tarda de sol... si es caguen sobre els barrets de palla a l'estiu... si es mengen les pipes que esperaven una cerveseta... si espatllen els petons sota l'ombra de la morera... Tenim un E S P A N T A O C E L L S . .. ... Però que podem fer amb les pors que no ens deixen riure? i amb les fantasies que ens amaguen lo bonic de cada dia? què fer per lluitar contra les ganes de baixar-se del tren? i per acceptar les formes que ens han tocat? com assumir allò que no em escollit de patir? amb què s'eixuguen les llàgrimes de cocodril? amb ganes de viure, amb una mirada curiosa pel sol que surt cada dia, amb l'admiració a un cos que respira fins i tot dormint! amb la companyia de tots aquells que hi són i amb el record dels que han hagut de marxar o han decidit marxar. Avui, malgrat la pluja, malgrat la

Una nit, sense avisar, la lluna no es va presentar a la seva acostumada cita, el sol va anar marxant (el molt vago mai es queda desprès de la seva hora) i la nit repleta d'estels va quedar profundament negra, literalment un immens buit al voltant de tot aquell que es movia... i la petita Elena s'ho mirava per la finestra, veient com la llum s'acabava allà on els raigs de la bombeta es perdien. Resultava estrany no poder definir on començava el cel, resultava inquietant el moviment sorollós del món pels carrers. Imaginava que tots aquells que cada dia amaguen allò que fan dels ulls dels altres, es passejaven aquella nit invencibles per davant de casa seva... M usics sense public tocant per les cantonades, A vergonyits del seu cos en biquini per la vorera, G alants solters escrivint poemes a les portes, I ncapacitats donant classe per les places, A rtistes frustrats pintant les parets tristes Escoltant a Sisa, desprès d'una conversa d'autoconvenciment, pensant en aque

un davant de l'altre com els futurs dies anem posant els peus la mirada alçada no hi ha altre forma els peus descalços una germana sola s'allunya sobre l'asfalt entre els peus porta la força és la vergonyosa és la innocència és la nena tímida és la somiatruites és la que acaronava nines... plora però no perd camí crida però no abaixa el cant avança sense deixar de somiar

Crepitava el foc davant seu, les hores passaven com una tortugueta avançant entre matolls, la sensació de calor només li arribava a mitja cama. Sobre l'esquena una manta amb tants anys com ell intentava que la fred no s'escolés entre les costelles. A les mans una tassa, ara ja buida, que havia guardat un té calent, amarg. Havia feinejat per casa tota la tarda, intentant omplir el temps, que anés més ràpid, que les seves mans en moviment no delatessin les intencions del cor. Recollir la roba de la rentadora i penjar-la, lentament, peça per peça amb la parsimònia de qui no té pressa. Anar a buscar llenya per alimentar aquest foc que l'acompanyava, l'única companyia dels dies de l'hivern. Posar les verdures a bullir i mirar-les quan perdien a poc a poc l'estructura, com ell, desfent-se en l'agua dels temps i la calor dels records. Esperava ara que acabés per fi el dimecres, tot i que no tenia clar perquè. Podia un dijous encara per estrenar canviar allò que tan

De forma automàtica, com tants cops ho havia fet va acostar-se decidida cap a la porta del cotxe, pressionar amb suavitat el mando, posar la mà sobre el pany i clac! Es va obrir… mai hagués esperat trobar-se’l a dins del cotxe, allà tan tranquil mirant-la, sense immutar-se per la seva presència, dret a sobre el seient. Es va quedar gelada, no sabia com reaccionar. Passats uns segons es va començar a plantejar com havia entrat allà? Com era que no es movia? Perquè la mirava fixament? Li faria mal si el feia fora? Havia de marxar i no li quedava massa temps, l’esperaven a una reunió prou important com per no voler fer tard. Se’l va mirar per un instant més i va decidir que el millor que podia fer per ell (o seria ella?) era foragitar-lo del cotxe i tornar-li la seva absoluta llibertat. Però... al donar la volta al cotxe per fer-lo sortir espantant-lo des del costat del copilot... ell (o ella si es mostrava tant tossuda?) va fer un salt cap al seient i l’esperava mirant-se-

Desprès d'alguns posts de despedida més o menys plens de desitjos, de reflexions, de proposits... . Desprès d'haver materialitzat ja el canvi d'any, diferent i nou, ple d'acció, de sabors i detalls... . Avui toca un post de principis, una definició d'objectius per l'any que acabem d'estrenar, com un nado que fa els seus primers somriures que desde la cuna encara fa els primers intents, més o menys maldestres, més o menys ben orientats però plens d'acció, d'actitud i de ganes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . i per acompanyar aquests ulls replets d'intencions unes paraules de 1896 del poeta Rabindranath Tagore Los que desean sentar-se, cerrar los ojos y meditar para saber si el mundo dice la verdad o miente, pueden hacerlo. Es su elección. Pero yo, mientras tanto, con los ojos hambirentos que no pueden ser satisfetchos miraré el mundo en pleno día.