MaNDaRiNeS àCiDeS

dutxa cafè bon dia una pasa davant de l'altre cap a la feina sonen les 8 somnolencia avorriment escolta interior + cafè xerrameca còmode alegre comprensió escolta buida desinterès reunions incompensions pèrdues supervisió tutoria i adopció... ... ... ... pausa ... ... ... braços de llenya enlairats, encatifada verda i bassal de calma, un té d'escolta entre gerds, calor bufant en les costelles, desitjos de cap de setmana, inicis de descansos amples... 3 cadires, 2 cigarretes, i 1 silenci burleta. Petons i un llarg cap de setmana en...

Des de la finestra podia observar un cel transparent, d'un blau quasi fals que omplia tot el que es podia avistar. En Trevor va decidir donar-se la volta sobre els seus propis llençols i tapar-se la cara amb el coixí. Al cap de tres hores feu la vintena mirada furtiva al rellotge i optar per traslladar-se al sofà, recollir pel camí mig vas de whisky que havia quedat abandonat al passadís la nit anterior i buidar-lo abans de tumbar-se de nou. Tenia els ulls inflats a causa de l'insomni i la ressaca i el mateix sabor agredolç a les dents i la llengua que embolcallava els seus apats últimament. Aquelles sensacions quotidianes, habituals des que es trobava sol en el pis, els llençols sense canviar des de feia setmanes, la llet agre a la nevera, els cendres a vessar al menjador i a la tauleta, les ampolles de vi buides i la bombeta del lavabo fosa... No pensava sortir de casa en tot el dia, passaria el diumenge, mentre les obligacions li permetessin, donant voltes al sofà, retorci...

Perquè fa una hora volia escriure sobre la solitud, perquè aquest matí pensava que era feliç, el caos s'apodera de mi i l'atendrem em desequlibra. Miro cap a dins, em concentro en mi, sóc egoista i trobo... por d'arribar a ser massa feliç, alegria de plorar la meva tristessa, ràbia de tanta tranquilitat en la meva vida, desesperança per la curta eufória. I em trobo i em torno a perdre, i us ajudo i us estimo i em sento acompanyada, i us rebutjo i us odio i em sento sola... Cada pas que faig em desconcerta i m'emociona, cada espai que moc em remou i em revitalitza i m'obliga a reequilibrar-me i em permet fer un pas més... per un dia de muntanyes russes i voltaretes emocionals, de creixements, canvis i de caps per avall

els publicistes, els nous filosofs i pensadors moderns els creadors de les nostres noves esperances, els que modelen imatges ideals per nosaltres, de vegades encerten alguna cosa... u n petit descobriment per un dia estrany i avorrit, un dia amb algunes alegries dolces (ratolins acompanyats de bon formatge i princesses amb abraçades carinyoses), una clavada monumental i un coll a mig gas i finalment una decepció enorme, haurem de tancar les portes. Ja se'm passarà...

Hi havia una vegada una noieta solitaria que escrivia un blog avorrit, un blog sense amistats ni seguidors, un blog sense comentaris ni aportacions. Estava en un moment crucial de la seva vida blogeril... val la pena que escrigui en un espai públic si ningú s'ho mira? estarè fent el pena al ulls del món que es tanquen davant meu? algu s'estarà tombat al sofà de casa seva riguent com un desesperat mirant la meva soledat? Però un gran dia, ara fa poc mes d'un any, mentre la nena feia la migdiada sota el mandariner de l'hort, entre cels plujossos i sols de tardor, va apareixer una rateta! Una rateta que no es dedica a presumir per les escales (vale de vegades tambè presumeix per les escales els escenaris i les barres, però aquesta história la deixarem per un altre dia...). Una rata que la feu aixecar d'una mossegada al dit petit del peu, la despertar d'un son allargat i li va transmetre una lletja malaltia. Que t'obliga a pensar en escriure d'una froma regu...

Es mira la mà, li tremola, des de fa més de tres hores. S'ha dutxat per intentar calmar-se, ha menjat xocolata, ha estat mirant la pluja i ha buscat entre els coixins les raons d'aquest malestar. Però no sap perquè, ni des de quan, ni qui ni com esdevenen els canvis a la seva vida, ni tan sols sap endevinar si se'n adona o no quan les coses de debó canvien. Es decideix a seure i escriure però li resulta un text incomprensible. Intenta pintar peró els colors se li escapen entre les línies de la fulla. Posa música trista però no descobreix el sentit de la vida en tres ratlles ben escrites. Què més pot fer? anar-se'n a dormir i seguir escoltant ploure sobre la repisa de la finestra? complir amb el calendari establert com fins avui? mantenir la farsa i treure l'as de sota la màniga? sortir corrents vers un país i una vida nova? deixar d'intentar rés per viure sense saber què? una música deliciosa per acompanyar un dia sense sentit...

Un nit de tardor entre el vespre i la fosca, encadenu els pasos camí de casa, entre parets conegudes i frases estrenades. Ha estat un llarg dia, replet de moments per oblidar, un dia avorrit, estressant i trist, un com tants d'altres en tantes altres vides. Les rodes rellisquen a centímetres de les meves cames, la bicicleta frena aprop, tan aprop dels meus peus que quasi em fan mal. Et gires i et disculpes, esperes un somriure desconegut però endevines una mirada furtiva, una queixa que necessita ser expressada. I tu que ets bell i fort, i tu que ets jove i alegre, i tu que estàs sa i ben alimentat, i tu que mai tens por de res et quedes mut. Mut per tot alló que aquells ulls han viscut, aventures dolces amb finals sobtats, esperances i anhels perduts en el gris d'aquella ciutat. Però de sobte, aquesta mirada expressiva esdevè crit, llàgrimes i ràbia. Exploten davant teu anys de contenció, i quan els anys han estat recluits durant decenis no resulten fàcils de parar, les ullere...

: M U Ñ E C A : R O T A : Es lunes, amanece oscuro y templado, se levanta dolorida, el mundo la acongoja. Espera al despertador, no quiere adelantarse, los lobos se levantan con el amanecer y justo después ella se viste para la jungla de cemento que la espera detrás de la puerta. Escoge unos tejanos ablandados por el uso, una camiseta gris que se confunda con el asfalto y unas botas de dura suela para pisar con fuerza entre las nieblas y los miedos. Se cubre los ojos con pinturas de guerra, negro amenazante endureciendo su mirada y rubor falso en las mejillas para acercarse sigilosa a las despistadas presas. Las víctimas y los verdugos se confunden entre bocinas y semáforos, anda con paso firme a través de los obstáculos que se entrometen en su camino, sin aminorar ni un instante, parar es rendirse y ella a aprendido a base de golpes que la rendición es inaceptable en un mundo de imposiciones, expectativas y millones de deseos por cumplir. La dulzura, los miedos, sus deseos, la ternura...