Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

La Polca de L'Hipo

Imatge
Diuen que fa anys, molts anys es va posar de moda a Anglaterra una Polca  que vàren anomenar The Hippopotamus Polka. La persona que em va explicar aquesta història no em va saber dir què relaciona un pesat hipopòtam amb ballar una polca... O sigui que he decidit buscar la raó en un conte: Les males llengües explicaven d'aquella doncella que la pobra tenia uns peus grans com columnes d'Atenes, s'explicava d'ella, entre parada i parada del mercat, que quan per allà passava, les copes dringaven. Així la doncella patia, es sentia observada, no es trobava còmode en mig de les altres noies i, sobretot, el que més l'apenava, no s'atrevia a ballar en públic. Un dia, desprès de donar voltes i voltes ballant el vals  al menjador de casa, es va enfadar tant i tant i tant i tant... que va decidir marxar de viatge.  Diuen que quan arribar a aquell poblet de la selva i va veure aquells enormes i immòbils animals, va pensar que havia trob
Pujant els 3 pisos d'escales que separen el carrer de casa, m'espera sempre la mateixa dolça solitud, un silenci de dues cares, un espai de mi, de idees i records, de ganes i somnis. un forat de solitud i descans, un abisme sense retorn. Escollir, deixar-me sentir o fugir? Subiendo los 3 pisos de escaleras que separan la calle de casa, me espera siempre la misma dulce soledad, un silencio de dos caras, un espacio de mí, de ideas y recuerdos, de ganas y sueños. un agujero de soledad y descanso, un abismo sin retorno. Escoger, dejarme sentir o huir?

fins que et trobi? / hasta que te encuentre?

Imatge
De vegades les casualitats em sobten, m'adono que alguna cosa que ja fa un cert temps em passa, es pot llegir de diverses formes... Avui, de fet fa escassos minuts, m'he adonat que el meu estat vital en aquests últims mesos, es podria resumir amb el títol del llibre que no tinc pebrots per acabar-me i que em persegueix tauleta amunt tauleta avall des de fa uns mesos. Com explicar-ho... acostumo a devorar els llibres, millor dit, les noveles. M'encanta la vibració de seguir una historia, la cura amb què em permet entrar a la vida d'algu altre. Peró de tant en tant una lectura se'm entrevessa. Aixó no vol dir que no m'agradi o que sigui una mala novela, ans al contrari, sovint em passa amb noveles que llavors durant anys recordo com a grans lectures. John Irving no és fàcil, ni simple, no busca una historia ràpida... més aviat és una novela crua, directe i punyent en algun moment. Però el que m'esta passant amb ell és que el tinc entrevessat com el me

controlats per propia seguretat

Imatge
Se que no és una novetat, que és un tema cruixit que diuen de tant sentir-ne parlar, però de vegades cal fer record de que la nostra realitat no només no és l'única, sino que tampoc és la millor possible ni la més ética, ni la més humana i, segur, tampoc la més sana. Fa dos dies en una conversa intensa un amic em comentava que no entenia perquè les persones sempre ens quedem mirant allò que falta, la part negativa del dia a dia... el gram que falta per aconseguir el quilo, enlloc dels 999 grams que ja tenim. Vàrem arribar a l'acord de que és l'única manera d'avançar que tenim els humans, fixar-nos en la carència per avançar vers la plenitud utópica. On és el problema doncs? que ens han fet creure que aquesta utopia de perfecció és viable, és més no la busquem, creiem que en la mereixem... I en relació a això se'ns ha venut que podem tenir alguna especie de garantia vital, de seguretat respecte el dia a dia, sense que hagem de perdre res en aquesta aposta...

desprès de tant de temps...

Imatge
Feia mesos que no entrava al meu propi blog... i no és que no reflexioni, que no trobi moments per escriure o que no em passin coses que fa un any hagués penjat en aquest suport eteri, ni que com diu l'inestimable rateta de la xarxa les coses em vagin tant be que no tinc res per escriure. El que passa és que al llarg dels últims mesos m'he adonat que no se perquè vull ni perquè feia servir el blog. Ni jo tenia clar qui esperava que llegis el que escric aquí (està clar que si no vull  que ho llegeixi ningú ho escric a casa, no a la xarxa!), si tenia res interessant a dir... si volia dir-ho... Segueix-ho sense saber-ho, no us penseu pas! Però m'està passant quelcom ultimament que ja comença a fer-me gratar el caparró i m'han entrat ganes d'explicar-ho. Ve fa uns 4 anys que vaig començar un viatge formatiu, terapèutic, de creixement... un grup de formació en Gestalt, 12 persones caminant (a vegades corrent, a vegades arrastrant-nos...) que m'ha aportat un rit
Imatge
De vegades sona el despertador i em llevo, però despertar-se ja costa més... Aquests dies sento que no acabo de ser allà on he de ser, que no formo part d'aquest tant per cent de la població que es sent satisfeta de la vida que porta. Això no vol dir que la meva vida no sigui per estar-ne satisfet!  De fet si fos la d'algu altre em semblaria d'alló més interessant, segur que m'envejaria en alguns moments i pensaria com pot ser que fent el que faig, amb gent que m'estima, amb reptes endavant, aprenent cada dia... pensi que no n'hi ha prou. Llavors vaig veure la foto que la rateta de la meva llibreria em va deixar sobre la tauleta... i em vaig adonar que segurament el que em passa és que ja n'estic farta de tanta màscara, tant d'ego contingut o explosiu, del meu i del dels altres. Però que fer sense màscara!  Puc caminar al dia a dia en mig de la gent sense un rostre que mostra que sigui identificable?  Em puc presentar sense barrere
Imatge
Avui una proposta interessant, d'un blog interessant! http://www.devoradoradelibros.com/