controlats per propia seguretat

Se que no és una novetat, que és un tema cruixit que diuen de tant sentir-ne parlar, però de vegades cal fer record de que la nostra realitat no només no és l'única, sino que tampoc és la millor possible ni la més ética, ni la més humana i, segur, tampoc la més sana.

Fa dos dies en una conversa intensa un amic em comentava que no entenia perquè les persones sempre ens quedem mirant allò que falta, la part negativa del dia a dia... el gram que falta per aconseguir el quilo, enlloc dels 999 grams que ja tenim. Vàrem arribar a l'acord de que és l'única manera d'avançar que tenim els humans, fixar-nos en la carència per avançar vers la plenitud utópica. On és el problema doncs? que ens han fet creure que aquesta utopia de perfecció és viable, és més no la busquem, creiem que en la mereixem...

I en relació a això se'ns ha venut que podem tenir alguna especie de garantia vital, de seguretat respecte el dia a dia, sense que hagem de perdre res en aquesta aposta... però això mai és cert, si esculls una opció n'estàs deixant una altra de banda. Hem aparcat la intimitat i la llibertat a canvi d'una il·lusòria seguretat i una comunicació ficticia. 

La pregunta que resta doncs? 

Fins a on serem capaços d'arribar?