recomençant...

De vegades fer una ullada pel forat del pany ens obre noves vistes, si aquest portal condueix a les experiències d’algú altre, podem estar fent el xafarder, investigant, aprenent, envejant, coneixent, buscant, descobrint... però, sabeu què, no se’m acut rés de negatiu.

Fa un parell de dies un nou blog m’ha despertat ganes d’escriure de nou, no puc fer rés més que agrair-ho, he recordat el perquè vaig començar. Malgrat la presentació es referia a deixar constància d’allò que em va passant, de les grans i petites coses que cada dia ens alegren,
ens entristeixen, ens preocupen, ens fan créixer, ens diverteixen i ocupen. M’estic adonant que no era això el que m’omplia, el que m’empenyia a seguir escrivint amb o sense públic.

Compartir era el que em provocava un pessigolleig cada cop que encenia l’ordinador, igual que em porta a les festes majors, a fer cafès de mitja tarda, a compartir sopars d’entre setmana, trucades o missatges intempestius, a xerrades sense destí ni objectiu...

Compartir èxits, tristeses, dolors, pèrdues, desigs, esperances i passions construeix la meva estructura interna... però resulta tan difícil obrir-te a qui penses que t’entendria...

Segueixo verda, però prometo seguir intentant obrir-me, encara que sigui al ciberespai... recomençant desprès d’un calorós parèntesis, obrint els ull de nou a un món que no resta mai parat, torno a ser aquí.

Comentaris

Unknown ha dit…
Doncs a mi em passa el contrari. No sé si és un egocentrisme pur i dur o bé un excés de dependència comunicativa, però no puc estar-me'n d'explicar, de xerrar, d'escriure tot el que em passa pel caparró. Ja siguin pensaments transcendentals, com el perquè som aquí, o desenvolupar teories incomprensibles, com el perquè els dijous els somriures són de franc (molt més divertit que xerrar del perquè som aquí). Necessito vomitar paraules, tinc incontinència verbal aguda...
I tot i que de vegades el que surt de dins teu no és el que més t'aradaria, tot i que de vegades quan llegeixes el que has escrit o penses el que has dit els sentiments es girin cap a tu com dien-te "noi... tu estàs bé del cap?" no deixen de ser coses que es porten a dins.

Doncs res, animar-te a seguir compratint... el que sigui, perquè al final la veritable naturalesa del compartir no és què comparteixes, sinó compartir en sí mateix.

Bon "elquequedadedimecres"

PD: Les grans coses que ens passen no deixen de ser moltes petites cosetes juntes...

Entrades populars d'aquest blog

Una cap de setmana... FELIÇ!!!

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi