Més de tres anys fa ja de l'última entrada...

Desprès de molt de temps torno a tenir temps en soledat i ganes d'escriure, la vida dóna moltes voltes inesperades i de vegades ens torna a llocs coneguts sense haver comprat el bitllet del viatge de tornada...

Sabeu... anava a escriure algo així al facebook i m'he adonat que no volia. Volia recuperar la sensació de deixar-ho escrit en públic, perquè el blog és molt pùblic, però no tenia ganes de sentir-me exhibicionista i aquí mai m'he sentit així.

Nathan Sawaya

Aquesta escultura de Nathan Sawaya m'encanta, m'hi sento reflexada en molts moments. 
Esperracada per la pressa del dia a dia, pensant en dividir-me perquè els meus sentiments van en totes direccions i trucaria i no trucaria, aniria i no aniria, perdonaria i demanaria perdò, estic convençuda d'haver-la cagat i d'haver fet be tot a la vegada i respecte la mateixa decisió... i opto per quedar-me quieta, deixat dit aquí el liu que porto i esperar que s'airegin els sentiments

Comentaris

Anònim ha dit…
quien tenga que perdonarte será que no llegó a conocerte...
11/4/17 16:13
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

gràcies..

gràcies, una gran paraula k sovint no fem servir tan com ens caldria... akest cop en general: GRÀCIES!!! a la gent amb qui comparteixo temps, a aquells qui pensen en mi de tant en tant, als que tenim sopars, festes o converses pendents, a qui s'ha enrecordat de les meves peticions, als que no se'n han enrecordat per estar massa ocupats, ... En especial a la colla5e2a, als nens en particular, al meu germanet, a la Princess, la Peke, en Jimy i als viñarockaires (ara firaires de tarrega!) Gràcies, un dia d'aquests us compensarè, encara no se com però ho farè. Per haver aguantat tantes ratllades, deries i animalades, us ho mereixeu.
Més informació
Pujant els 3 pisos d'escales que separen el carrer de casa, m'espera sempre la mateixa dolça solitud, un silenci de dues cares, un espai de mi, de idees i records, de ganes i somnis. un forat de solitud i descans, un abisme sense retorn. Escollir, deixar-me sentir o fugir? Subiendo los 3 pisos de escaleras que separan la calle de casa, me espera siempre la misma dulce soledad, un silencio de dos caras, un espacio de mí, de ideas y recuerdos, de ganas y sueños. un agujero de soledad y descanso, un abismo sin retorno. Escoger, dejarme sentir o huir?
Més informació
Imatge
Entre les flors que lluïen al cirerer de l'hort  ressonava un cant tranquil un diumenge de bon matí.  Parlava de dies de soledat i de moments de meditació,  de hores sense saber i de finestres que no porten enlloc.  Xiuxiuejava un passat obert a un futur encara incert. Refilava tot esperant quelcom que es veia venir.
Més informació