carícies vora el mar

que passa quan els peus són alliberats
de l'opressió d'un calçat incòmode i antiquat?
senten sota seu el terra xop i salat
que les onades abandonen a fil de costa?
que passa quan els peus s'inflen al respirar
sense aquell calçat de cuir trist i arrugat?
suen sobre la gespa humida, recent regada,
que t'omple les narius amb olor de novetat?
que passa quan els peus estrenen durícies
al abandonar el calçat gastat i sense pietat?
caminen lleugers vers un mar de llàgrimes
o cerquen melodies per il·luminar somriures?












foto de J.Star

PD. Rata... gràcies per ser-hi entre riures, entre crepes i a la xarxa, els matins de lectura i les nits d'escriptura no serien el mateix sense el teu cau. Ens veiem dijous i penso somriure des del pati!

PD2. Josep Mª! he adjuntat el teu correu com a comentari, mil gràcies per la lectura i els SI! una forta abraçada

Comentaris

Unknown ha dit…
Tocat i enfonsat!!

Uoooooo....

I la resposta al teu blog d'avui...

Una punxada a la sola!! Jejejeje

Conyes apart, la sensació de sentir els batecs del cor a les puntes dels dits, o el veure com les gotes de mar s'assequen al sol entre granets de sorra que s'hi enganxen...

Fan venir ganes de vacances!

Fins demà doncs...
Sergio Beltran ha dit…
Nena!, gràcies per comentar!
Avui hagués estat bé carioquejar! A partir de dilluns estem en contacte per a veure quan quedem entre setmana si vols ok?
Petonarrus vora el mar, la muntanya i la com no, la ciutat!
Muaks!

Entrades populars d'aquest blog

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi

castells de sorra

no puc...