penjant d'un fil...


Suspendidos, originalmente cargada por Enllasez - Enric LLaó.

Era una vegada una petita autoestima
dolça, tendra, riallera i dringadissa,
que intentava despertar somrient cada mati,
es rentava les dents abans de sortir de casa,
entrenava les comissures camí de l'escola,
mantenia els llavis hidratats amb una fèrria rutina diària
i feia gàrgares d'aigua de farigola per evitar olors indesitjables.

Mentre posava un peu davant de l'altre anant cap a l'escola
buscava aquells que per la vestimenta
o per la falta de color a les galtes
o per la ferum que se sentia d'un bon tros lluny
o per la duresa de les seves mandíbules
o per l'amargor de la seva mirada
o per la fressa dels seus talons incòmodes

Escollia aquells que el dia tenien gris,
se'ls mirava de cara, aixecava la barbeta
i obria els llavis, separava lleugerament les dents
i remuntava els pòmuls cara amunt,
fins a casi tocar la base dels ulls
que acompanyaven la figura amb
una fina i pura brillantor daurada.

Però ells se la miraven, tombaven el cap,
lleugerament inclinaven la mirada avall,
tancaven els ulls per un frugal instant,
de la seva boca sorgia un profund sospir i
seguien caminant sense acceptar el regal.
El seu dia seguia igual d'apagat, ni tan sols
s'adonaven de l'oportunitat perduda.

I així passaren els matins, les setmanes i els anys
i la petita autoestima va anar perdent força
cada vegada li suposava un esforç més gran,
cada somriure es convertia en un esqueix,
cada tros d'ànima que abandonava,
cada llàgrima que s'esvaïa era un dia menys
en un futur incert buit de carícies i de llum.

Un matí de finals d'abril, passejant entre els arbres
senti un sorollet que li feu aixecar els ulls.
A través de les fulles i les branques s'insinuaren
unes figures, fràgils i esbeltes, ràpides i acolorides.
S'hi acostar lentament preocupada per aquell so desconegut
i espantada quedar cara a ells i elles, tot paralitzat,
es sentir mirada i recollida, abraçada i escoltada.

Entre els essers que somriuen sempre teniu un forat,
ens guarden les alegries entre núvols de cotó de fires,
esperen amb il·lusió que ens trobem entre rialles.
La petita autoestima ha fet sort, en la seva vida
no hi ha només un amic, no escatima somriures matiners
ni a la tarda ni a la nit a través de la música i la llum
s'ha trobat amb vosaltres, gràcies a totes i a tots per ser aquí!!!

Comentaris

Anònim ha dit…
Preciosa!!! gràcies pel teu somriure que m'il·lumina cada dia!! gràcies per ser-hi i sobretot per escriure cosetes tan maques que posen la pell de gallina...!!

T'estimu petita!!
Nati's ;)
Anònim ha dit…
Uouououououououououououooooo!!!

Que "munic", que preciós!!!

el d'avui es mereix un somriure de diumenge!!!

PD: avui impossible, si dissabte volem quedar mínimament bé tocant abans de l'Anna roig, s'ha d'assajar una miqueta.

Que vagi molt bé la birra i ens veiem dissabte!!!

PD: La meva autoestima no té un somriure massa bonic, però té uns punys de ferro i una irascibilitat a flor de pell... és el que té ser un 3!!


Ratolinejant...

Entrades populars d'aquest blog

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi

no puc...