de regal... la rosa dels vents que ens orienti

St Jordi, 23 d'abril, el dia del llibre que adorna els menjadors de Catalunya, dia de les roses de l'ikea, dia en que aquells que estimen s'atreveixen a expressar el que senten, i els que no ens hem d'aguantar...

És el que hi ha, en aquest món tothom ens aconsella, ens orienta, ens ajuda, ens protegeix, ens modela, ens dirigeix, ens influeix, ens recomana, ens guia, ens...


Ens rés, cada cop més em faig conscient de la força de cada individu, del caràcter innat i la llibertat en la construcció personal de cada criatura. De la inutilitat de cercà en la gent actituds i valors que no sorgeixin d'ells mateixos, a poc a poc, interioritzo la meva feina, la realitat introspectiva del creixement de cadascú.

I us preguntareu, què te a veure aixó amb el fet que sigui el dia de St Jordi? i amb la foto?...

doncs molt simple, avui segueixo creixent en solitari, molt ben acompanyada per altres individus que, com jo, van fent el seu camí, la seva própia evolució. No és que em senti sola o abandonada, o que necessiti un polvo, com pensen alguns, o una parella, com pensen d'altres, i que per això la necessitat em fa escriure amb ràbia...

És que avancem... continuament... de vegades has realitzat trams amb molt bona companyia però les rutes, les brúixules i els mapes personals ens porten a espais, pensaments i actituds diferents, ens separen amb un trencament sobtat i ruidós o ens allunyen, lentament, com un riu que al anar creixent ens impedeix de creuar i recuperar-nos mútuament...

Sovint a l'altre costat del riu, deixes quelcom que no vols oblidar, però hi ha novetats i molta companyia en la nova riba i el temps va passant... i els dies s'allarguen... i després s'escurçen... i quan vols recuperar l'amic o amiga, l'antic pilar, l'hombro en que havies vessat llagrimes, el colega de viatges, la companya de farres, el dels cafes a mitja tarda o els sopars entre setmana... resulta que ja no hi és....que el vent se la emportat en direcció contraria...

Comentaris

Anònim ha dit…
viento a favor (bunbury) genial... et fara anar vol creguis k has d'anar :P

blue
Xisti ha dit…
sempre posant banda sonora de qualitat a akesta vida d'extrems, de vegades tan sorollosa, de vegades tan silenciosa...

merci pel coment guapot!
Anònim ha dit…
em descoloques... però escrius tant bé que tot el que dius sembla taaan maco!!! m'encanta que et desfoguis dins les teves paranoies del blog, i m'encanta que enmig de 2 porros mal fets m'expliquis la teva vida! hi ha amics que se'n van però sempre acaben tornant i si se'n van en direcció contrària segur que no s'obliden de tu!!
muuuaaa

Entrades populars d'aquest blog

Una cap de setmana... FELIÇ!!!

El monstre interior i altres metàfores de St Jordi