MaNDaRiNeS àCiDeS

És un acte tan sencill en el fer que supera les barreres de totes les resistencies. Hi ha qui les regala, hi ha qui les fa pagar cares, els pares ens les brinden des d'infants, perquè el gust de la proximitat aprofundeixi en el nostre caràcter, els nens i nenes les reclamen a base de plors inconsolables, els adults sovint les necessitem però rarament ens sentim capaços de reclamar-les... Com els amics, algunes són incondicionals, algunes busquen ser un pagament per un favor, algunes cauen del cel sense haver estat reclamades, algunes es fan pagar cares com diamants... Però les millors, les que sempre recordarem més, són les que apareixen per sorpresa... la primera abraçada amb un amic/amiga, aquella que endevina que vindrà una llarga relació i que trenca silencis i espais invisibles, incolors però durs com parets de ciment.... hi ha tantes raons per donar-ne que el realment estrany és que no ens hi passem el dia repartint abraçades!

Increible, que fàcil que és per alguns passar a l'historia sense fotre ni brot! De tota manera s'ha de reconeixer que per lo menys el noi s'ho pren amb humor. Hace 17 años se hizo famoso, sin saberlo, al convertirse en portada de uno de los discos más venerados de la Historia de la música. Spencer Elden, el bebé de cuatro meses que puso rostro a 'Nevermind', de Nirvana, va ahora al instituto y ha repetido la foto que un amigo de sus padres le hizo entonces en la piscina de Pasadena, en California. Este infante ha desafiado a sus fantasmas —en MTV reconoció que le da miedo pensar que las multitudes le puedan ver como "una de las mayores estrellas porno del mundo"— y ha recreado la misma foto, en el mismo escenario: el centro acuático Rose Bowl. No es la primera vez que lo hace, ya que, para conmemorar el décimo aniversario del disco, la revista 'Rolling Stone' le pidió que rememorara la estampa. Tenía 10 años y, como ahora, posó con bañador. Así se ...

Inicia el novembre, s'acaben les barraques, l'any entra en recta final i... quantes paraules han quedat esmicolades entre queixals, quantes estones recollides de bones companyies, centenars de noves sensacions, algunes bones experiències i encara moltes coses per assolir. Com podeu veure he iniciat amb l'apropament de final d'any la repassada anual a alló que ens proposem el dia 1... Tanta energia perduda quan a barrakes regalen felicitat empaquetada en gomets de coloraines...

Tanta comunicació configura un estil de relacions dispers, en què sovint volem assumir tanta gent que acabem per no parlar amb els que tenim al costat... Ara que visc fora de casa (altre cop) estem reestablint les formes i maneres amb els que sempre han estat aquí. Quan aixó passa, la realitat em descobreix sorpreses. Amics, companys, família, coneguts... tot es recoloca, els espais es redefineixen i cadascú reclama el que li pertoca. Alguns donen per feta la distància i no sembla que els importi reduïr-la, alguns malgrat una major distància física i temporal mantenen un contacte emocional que es viu absolut, d'altres no toleren la distància i demostren el vincle que els uneix ... Divagan... divagan i tot per un missatge... qui hagués dit fa una anys que una mare et podria demostrar orgull i amor matern per sms... que simple, sincera i absoluta pot ser una mare i com s'agraeix un recolzament tan incondicional! Petons a tots i bonissimes barrakes de girona!!!!

FELICITATS!!! Finalment ho han fet públic, o sigui que toca acabar la celebració, ja només ens queda la via internauta per dir als futurs papes... EN TENIU UN D'AQUESTS EN CAMÍ!!! I sabeu què? m'han ofert un nou rol, un naixement i un paper diferent per saltar a una nova etapa. Responsabilitats, alegries, desitgos, destins, somriures, ploraneres, nits sense dormir, detalls de colors, jocs dolços i caigudes amarges... Mil imatges, centenars de possibilitats, desenes de sentiments i un, només un desig... QUE TOTS TRES SIGUEU FELIÇOS I MENJEU ANISSOS!!!!

Quan esdevenim adults, quan despertem en un món aspre en què els somriures es paguen més cars que els diamants sudafricans, quan un plor d’infant passa desapercebut entre els clàxons del tràfic tens i estressat que ens rodeja… és el moment de recollir-nos, de tornar a entrar en aquells espais personals dels que tan gaudíem quan érem petits. Temps de jocs en solitari, d’hores i hores rebossant-nos entre pilons de sorra i de converses eternes amb un parell de paquets de pipes com a catifa. Però les formes d’abans ja no em resulten, perquè els altres també s’han fet grans, el cinisme, la por, la vergonya, els esforços, les frustracions i l’experiència tapen com una fina capa de boira el que abans es mostrava com un sospir de tramuntant. Dissabte vaig intentar-ho, vaig començar un nou procés, vaig obrir una porta i vaig regar un petit brot que s’insinuava en el jardí de la consciència…

Una bateria d'imatges i vivències, d'experiències que alguns viuen a diari, inspiracions per als que de vegades acompanyem/patim en aquest viatge. És una feina? sí, però també un cúmul de sensacions inesperades, d'esperances i penes, de ràbia per infants sense joguines, per adults que han deixat d'intentar-ho o per aquells que cada dia fan un nou pas, que malgrat les injustícies aixequen cada dia el cap amb el sol i li estampen un somriure. tus pómulos desgarrados mejillas ganando profundidad manos negras por placeres nacidos de vacíos juegan nuestros niños entre universos de metal infancias en paréntesis un patio cubierto de clavos tus entrañas se inundan miedos, temblores y fracasos crecen viejas frustraciones nacen viajes sin final... fotografies _ Fran Calvo poesia _ pròpia... un dia qualsevol