MaNDaRiNeS àCiDeS

Entre les flors que lluïen al cirerer de l'hort  ressonava un cant tranquil un diumenge de bon matí.  Parlava de dies de soledat i de moments de meditació,  de hores sense saber i de finestres que no porten enlloc.  Xiuxiuejava un passat obert a un futur encara incert. Refilava tot esperant quelcom que es veia venir.

Bon any 2013 bloggers! El 2012 ha sigut un any pobre a nivell blogaire de dedicació per part meva, vaig intentar a finals d'any rependre l'hàbit i les ganes però em sembla que el meu costat exhibicionista ja està excessivament cobert per facebooks i demès artilugis cibernètics. De fet em començava a preocupar lo fàcil que m'era apalancar-me al sofà i he decidit buscar-me una companyia  per casa! Ja feia temps que ho pensava no anessiu a creure ara que sóc una inconscient o que ha sigut un regal de reis, tot i que tambè ho ha estat. Total en resum , que em sembla que el blog serà un bon espai on anar-vos explicant com es presenta l'arribada i com serà l'adaptació d'aquesta petita bestiola que viurà amb mi d'aquí un temps! De moment que acabi d'aprofitar-se de la teta de la mama, no la vull pas traumatitzar abans d'hora! A més de les ganes que tenia de compartir-ho us volia demanar una cosa als que pogueu llegir aixó... No tinc gaire clar com posa...

Diuen que fa anys, molts anys es va posar de moda a Anglaterra una Polca  que vàren anomenar The Hippopotamus Polka. La persona que em va explicar aquesta història no em va saber dir què relaciona un pesat hipopòtam amb ballar una polca... O sigui que he decidit buscar la raó en un conte: Les males llengües explicaven d'aquella doncella que la pobra tenia uns peus grans com columnes d'Atenes, s'explicava d'ella, entre parada i parada del mercat, que quan per allà passava, les copes dringaven. Així la doncella patia, es sentia observada, no es trobava còmode en mig de les altres noies i, sobretot, el que més l'apenava, no s'atrevia a ballar en públic. Un dia, desprès de donar voltes i voltes ballant el vals  al menjador de casa, es va enfadar tant i tant i tant i tant... que va decidir marxar de viatge.  Diuen que quan arribar a aquell poblet de la selva i va veure aquells enormes i immòbils animals, va pensar que havia trob...

Pujant els 3 pisos d'escales que separen el carrer de casa, m'espera sempre la mateixa dolça solitud, un silenci de dues cares, un espai de mi, de idees i records, de ganes i somnis. un forat de solitud i descans, un abisme sense retorn. Escollir, deixar-me sentir o fugir? Subiendo los 3 pisos de escaleras que separan la calle de casa, me espera siempre la misma dulce soledad, un silencio de dos caras, un espacio de mí, de ideas y recuerdos, de ganas y sueños. un agujero de soledad y descanso, un abismo sin retorno. Escoger, dejarme sentir o huir?

De vegades les casualitats em sobten, m'adono que alguna cosa que ja fa un cert temps em passa, es pot llegir de diverses formes... Avui, de fet fa escassos minuts, m'he adonat que el meu estat vital en aquests últims mesos, es podria resumir amb el títol del llibre que no tinc pebrots per acabar-me i que em persegueix tauleta amunt tauleta avall des de fa uns mesos. Com explicar-ho... acostumo a devorar els llibres, millor dit, les noveles. M'encanta la vibració de seguir una historia, la cura amb què em permet entrar a la vida d'algu altre. Peró de tant en tant una lectura se'm entrevessa. Aixó no vol dir que no m'agradi o que sigui una mala novela, ans al contrari, sovint em passa amb noveles que llavors durant anys recordo com a grans lectures. John Irving no és fàcil, ni simple, no busca una historia ràpida... més aviat és una novela crua, directe i punyent en algun moment. Però el que m'esta passant amb ell és que el tinc entrevessat com el me...

Se que no és una novetat, que és un tema cruixit que diuen de tant sentir-ne parlar, però de vegades cal fer record de que la nostra realitat no només no és l'única, sino que tampoc és la millor possible ni la més ética, ni la més humana i, segur, tampoc la més sana. Fa dos dies en una conversa intensa un amic em comentava que no entenia perquè les persones sempre ens quedem mirant allò que falta, la part negativa del dia a dia... el gram que falta per aconseguir el quilo, enlloc dels 999 grams que ja tenim. Vàrem arribar a l'acord de que és l'única manera d'avançar que tenim els humans, fixar-nos en la carència per avançar vers la plenitud utópica. On és el problema doncs? que ens han fet creure que aquesta utopia de perfecció és viable, és més no la busquem, creiem que en la mereixem... I en relació a això se'ns ha venut que podem tenir alguna especie de garantia vital, de seguretat respecte el dia a dia, sense que hagem de perdre res en aquesta aposta......

Feia mesos que no entrava al meu propi blog... i no és que no reflexioni, que no trobi moments per escriure o que no em passin coses que fa un any hagués penjat en aquest suport eteri, ni que com diu l'inestimable rateta de la xarxa les coses em vagin tant be que no tinc res per escriure. El que passa és que al llarg dels últims mesos m'he adonat que no se perquè vull ni perquè feia servir el blog. Ni jo tenia clar qui esperava que llegis el que escric aquí (està clar que si no vull  que ho llegeixi ningú ho escric a casa, no a la xarxa!), si tenia res interessant a dir... si volia dir-ho... Segueix-ho sense saber-ho, no us penseu pas! Però m'està passant quelcom ultimament que ja comença a fer-me gratar el caparró i m'han entrat ganes d'explicar-ho. Ve fa uns 4 anys que vaig començar un viatge formatiu, terapèutic, de creixement... un grup de formació en Gestalt, 12 persones caminant (a vegades corrent, a vegades arrastrant-nos...) que m'ha aportat un rit...